Entendre-hi + amb la història

Franco a les Nacions Unides | + Història

La cirereta en aquest procés d’encaix del franquisme en el teatre de la política internacional va arribar el 14 de desembre de 1955, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides va acceptar Espanya com a membre de ple dret.

Tal dia com avui de 1955, l’Espanya de Franco entrava a les Nacions Unides. Només 10 anys després de la Segona Guerra Mundial, una dictadura aliada de Hitler s’establia a l’ONU gràcies a les grans democràcies.

Franco a les Nacions Unides | + Història

UN Archives

3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Les informacions periodístiques ens ofereixen constantment notícies que posen en evidència el cinisme que regeix les relacions internacionals i els pocs escrúpols dels estats a l’hora d’establir aliances amb règims dubtosos. Les causes d’aquestes amistats per conveniència són múltiples: estratègia militar, interessos comercials, necessitats energètiques... És temptador parafrasejar lord Palmerstorn, un polític britànic que, el 1848, va dir que no hi ha aliats ni enemics perpetus; només els interessos ho són. Un adagi molt adequat per a aquest dimarts, en què es commemora l’entrada d’Espanya a les Nacions Unides el 1955.

¿Què havia passat al món des del final de la Segona Guerra Mundial perquè, amb només 10 anys de diferència, un règim dictatorial feixista aliat de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini fos acceptat a l’ONU? Doncs que havien canviat les regles del joc i les grans potències es movien per interessos diferents. Sobretot els Estats Units. De fet, quan el 1947 Washington va posar en marxa el famós pla Marshall per ajudar en la recuperació europea després de la guerra, el franquisme ja va intentar que Espanya també se’n pogués beneficiar. La Casa Blanca no ho veia malament, però demanava que la dictadura fes algun gest d’obertura. Era difícil de justificar que qui es presentava com el campió de la democràcia mundial donés una milionada a qui havia arribat al poder gràcies a Hitler i Mussolini.

L’únic moviment de maquillatge pseudodemocràtic de Franco va ser convocar el referèndum per la llei de successió de la direcció de l’Estat, una pantomima propagandística per justificar el manteniment de la dictadura. Això no només no va convèncer els americans, sinó tampoc els francesos i els britànics, que intentaven compensar la seva incapacitat de frenar el cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 i l’abandonament a la seva sort de la Segona República, malgrat la demanda d’ajuda dels polítics espanyols durant la Guerra Civil. Uns homes que des de l’exili van continuar la batalla de les relacions internacionals. Sabien que si la dictadura era reconeguda, això suposaria el final definitiu de l’opció republicana. I tenien raó.

Des del palau del Pardo també n’eren conscients i van desplegar una intensa activitat a l’exterior. I ja que la democràcia no era el seu fort, van jugar la carta de l’anticomunisme. Ara que el feixisme ja no era una amenaça, el gran enemic dels EUA era l’URSS i, així com Moscou anava teixint una teranyina de països controlats des del Kremlin, la Casa Blanca va voler assegurar la seva influència en punts estratègics. I la geografia era favorable a Franco, perquè des de la península Ibèrica es podia controlar tant la part occidental d’Europa com el nord de l’Àfrica i l’estret de Gibraltar. L’acostament entre els dos països va culminar el 1953 amb la firma dels Pactes de Madrid, que permetien la instal·lació de bases de l’Exèrcit dels EUA en territori espanyol a canvi d’ajuda econòmica i militar. Només quedava la rehabilitació de la dictadura franquista a ulls de la política internacional.

Quan amb prou feines s’havia constituït l’ONU, els polítics republicans van lluitar perquè es condemnés el règim nacionalcatòlic i es recuperés l’statu quo previ a la Guerra Civil. El màxim que van obtenir va ser una resolució contrària al règim franquista el 1946 i la retirada dels ambaixadors de Madrid. Va ser un miratge. Només quatre anys més tard, la resolució va ser revocada amb l’abstenció de França i el Regne Unit i el recolzament dels EUA, que en aquells moments ja estaven negociant amb Espanya el tractat de 1953 que ja hem comentat.

Notícies relacionades

La cirereta en aquest procés d’encaix del franquisme en el teatre de la política internacional va arribar el 14 de desembre de 1955, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides va acceptar Espanya com a membre de ple dret. No va ser l’únic país que aquell dia va ingressar a l’ONU, ja que també es va votar favorablement perquè s’hi integressin 13 candidats, entre els quals Albània, Bulgària, Hongria i Romania, règims comunistes emparats per l’URSS, que també col·locava els seus peons al tauler de la Guerra Freda.


Dos vots en contra

Bèlgica i Mèxic van ser els únics països que van votar en contra de l’entrada d’Espanya a l’ONU. El primer influït per la seva traumàtica experiència durant l’ocupació nazi i el segon per ser la principal destinació dels líders republicans exiliats, que van fer una intensa campanya perquè el seu país d’acollida no admetés la dictadura franquista a les Nacions Unides.