¿Què explica la història de les violacions? | +Història

Ara bé, encara que costi de creure, alguna cosa està canviant perquè primera vegada a la història (almenys a l’Europa occidental) la societat comença a expressar un rebuig clar i frontal contra la violació, una pràctica normalitzada en totes les èpoques i legitimada per les estructures dels poders econòmic, polític i religiós de tots els temps. Només cal fullejar “La cultura de la violación en la historia del arte”, el llibre publicat recentment per Esther Tauroni, on es fa un repàs a algunes de les principals obres pictòriques que tenen com element central l’abús sexual de les dones, moltes vegades reproduint episodis de la mitologia clàssica que està plena d’agressions. En aquest sentit començaria a ser hora d’admetre que Zeus era un depredador sexual insaciable i sense escrúpols. I si el Déu dels déus es comportava així, què no havien de fer els mortals que l’idolatraven? 

Tampoc cal anar tant enrere. L’historiador Georges Vigarello ja el 1999 va estudiar aquest tema sobre França de l’època contemporània a “Historia de la violación, siglos XVI-XIX”, per demostrar que les conseqüències de la violència sexual van lligades a l’univers mental de cada moment històric. Així, per exemple, abans de la Revolució de 1789, es castigava amb més severitat el robatori que la violació perquè atacar la propietat privada posava en entredit l’ordre social. I per més que després la guillotina funcionés a tort i a dret, hi va haver coses que no van canviar gaire. És cert que es va forjar el concepte “ciutadà” i es començà a parlar dels drets dels homes, però tal i com ja vam explicar fa uns mesosen aquest mateix espai, l’escriptora Olympe des Gouges va reclamar drets per les dones sense èxit. Els mascles revolucionaris no li van fer ni cas.

El Codi Penal de 1791 contemplava la violació però quasi no hi va haver judicis perquè la víctima quedava assenyalada. Es considerava que una dona podia defensar-se d’un home sol i se la feia corresponsable de l’agressió. Quan al segle XIX van augmentar el nombre de casos que arribaven als tribunals, els jutges demanaven testimonis per tirar endavant amb el procés i se’ls preguntava si la víctima havia cridat o havia oposat resistència. En cas contrari, es desestimava la denúncia. De fet, en molts dels sumaris estudiats per Vigarello, les víctimes eren culpabilitzades perquè s’assegurava que les dones tenien la capacitat de seduir els homes, que atrets fatalment no podien contenir els seus impulsos. Vaja, una versió fina i a l’antiga d’allò que encara es diu quan es justifica una agressió sexual perquè la faldilla és curta. 

No tenim constància que s’hagi fet un estudi històric com el de Vigarello ni a Catalunya ni a Espanya. En canvi sí que s’han fet aproximacions des del punt de vista jurídic com la d’Itziar Altuzarra de la universitat de Deusto. El primer Codi Penal espanyol, que va entrar en vigor el 1822, contemplava que les víctimes de violació només podien ser dones i, a sobre, feia discriminacions morals. Es considerava un agreujant que la víctima fos casada mentre que era un atenuant si era una prostituta; perquè el més important era l’atac a l’honor, també el del marit. No va ser fins després de la Transició que es va començar a canviar la perspectiva del bé jurídic de l’honestedat pel bé jurídic de la llibertat sexual. I tot i això, ja hem vist que ha passat en molts judicis.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Se sol dir que les lleis sempre van darrera dels canvis socials, però canviar la mentalitat encara costa més. Per extirpar el masclisme caldrà molt temps i lluita. No defallir és la clau.

---

Arma de guerra

La violació també ha estat perpetrada en tots els conflictes bèl•lics de la història de la humanitat. Durant la II Guerra Mundial, tant nazis com aliats, van violar sistemàticament les dones de les zones que ocupaven. Igual que va passar després a la Guerra dels Balcans o a la de Ruanda. Igual que està passant ara mateix a tots els racons del planeta.