Una xacra social sense resoldre

«Quan surto de festa sempre torno a casa amb por»

«Quan surto de festa sempre torno a casa amb por»

MANU MITRU

  • L’impacte de la violació d’una noia de 16 anys al sortir d’una discoteca a Igualada (l’Anoia) sacseja de nou les emocions de milers de dones

6
Es llegeix en minuts

«Quan surto de festa sempre torno a casa amb por», diu Laura A. «Intentem no canviar la nostra manera de viure, però ho acabem fent per continuar vivint», resumeix Carla Dávalos, també d’uns vint anys. Quaranta-vuit hores després de l’assalt salvatge d’Igualada, una altra dona va ser violada al centre de Lleida, gairebé a la mateix hora en què centenars de persones es manifestaven a diverses localitats catalanes. Un grup de noies joves expliquen a EL PERIÓDICO com viuen el dia a dia sota l’assetjament masclista, l’angoixa generada a les famílies i els simples trucs utilitzats per protegir-se dels malànimes. La por no les frena per continuar sortint el cap de setmana. Per continuar vivint.

La realitat quotidiana de les dones és molt diferent de la dels homes. Elles no se senten segures si van soles pel carrer. De dia i de nit. Totes lamenten l’angoixa i la por que els acompanya. És igual l’edat, el moment, la vestimenta o el lloc. Se senten vulnerables. Pateixen les dones i també les seves famílies, pares i mares especialment.

Objectes de mirades i comentaris

Malgrat l’impacte, elles ho tenen clar: no deixen de viure. Moltes parlen de la intimidació que senten quan van pel carrer. Se senten objecte de mirades, de comentaris i opten per agafar camins alternatius per sentir-se una mica més segures. És el cas de la barcelonina Raquel N., que explica com se sent més segura en vista d’un assetjament masclista: «Quan et parlen intentes no mirar-los, fer-te el longuis, mirar cap avall, parlar per telèfon i guardar el grapat de claus a la mà per utilitzar-les com a possible arma. Tinc moltes amigues que les utilitzen entre els dits». La Raquel afirma que se sent més segura quan camina acompanyada per un home. «Si vaig amb el meu nòvio o amb el meu germà petit em respecten moltíssim més». Saskia V., també veïna de Barcelona, destaca la vestimenta com un punt clau en la intimidació tant durant el dia com de nit. «Em fa la sensació que no puc anar arreglada o ben vestida, que he d’anar tapada per sentir-me una mica més segura».

Elles expliquen que la situació empitjora quan surten de festa, que és quan se senten més vulnerables. És l’excusa perfecta perquè els passi alguna cosa: alcohol i carrers foscos i semibuits. «Quan surto de festa sempre passo por al tornar a casa. Cap de les meves amigues té cotxe, de manera que hem de tornar sempre en transport públic o amb taxi. El que més por ens fa és quan l’última de nosaltres es queda sola amb el taxista. Sempre li demanem que activi la ubicació del telèfon mòbil en directe per poder assegurar-nos que està bé i que la porta a casa. A més entre nosaltres sempre enviem un missatge al grup de Whatsapp quan arribem», diu Laura A. A més les precaucions no es prenen únicament en la tornada a casa, si no que tota la nit es converteix en un escenari d’alerta constant. Des de vigilar al bar o la discoteca amb qui està la teva amiga fins a haver de «controlar, durant tota la nit, el got amb què beus per por que t’hi puguin ficar alguna cosa». Saskia V. comenta que l’odissea comença des del moment en què surt de casa. «Vaig cagada fins al punt de trobada amb les meves amigues i després continuem preocupades fins que obrim la porta de casa al tornar».

Patrons de defensa

Els testimonis comparteixen patrons de defensa que es repeteixen en diferents veus. «El que acostumem a fer és cuidar-nos molt entre nosaltres, assegurar-nos que si una va molt malament no se’n vagi sola a casa, avisar a l’arribar a casa, enviar ubicació en directe, o evitar agafar un taxi o el transport públic soles. Tot i que mai m’hagi passat res, no puc estar segura que mai no m’acabi passant», explica Mireia L. (22 anys) que, com moltes, pateix la por que provoca anar sola en qualsevol lloc públic.

Algunes s’han arribat a comprar un esprai de gas pebre per defensar-se si fos necessari. És el cas de Cristina M. «Arran de l’agressió a una amiga meva me’n vaig comprar un pot. No em sento més segura per anar amb ell pel carrer, segueixo tenint por igual, però sí que és veritat que ara em puc defensar en cas que m’intentin fer alguna cosa». Anna G. destaca els hàbits adquirits de tornada a casa: «Porto uns cascos posats, però amb la música apagada per si ve algú darrere, busco les zones més il·luminades, evito certs carrers tot i que trigui més temps o li demano algun familiar o amic que m’acompanyi. El problema no és nostre, el problema és del sistema. No pot ser que aquestes coses continuïn passant, no ens podem continuar sentint vulnerables».

No obstant, moltes ja han hagut de lidiar amb alguna agressió masclista en ple carrer. «Un dia tornava en un cotxe amb una amiga i em va deixar a un carrer de casa meva perquè així ella no havia de donar la volta. Arribant a casa em vaig adonar que hi havia un noi que ens havia seguit amb el seu cotxe, va baixar del vehicle per agafar-me, en aquell moment vaig començar a cridar i per sort el meu pare em va escoltar i va baixar corrent a ajudar-me. Si no hagués estat ell no sé què em podria haver passat. Ja ni tan sols em sento segura anant en un cotxe. Des d’aquell dia ja no torno sola a casa», afirma Esther P. (21 anys), o com el cas de Lucía R. que explica com un home la va agafar del braç pel carrer i no la deixava anar. «Em va preguntar pel meu nom i on vivia. Al moment, per sort, vaig veure que passava un senyor, així que em vaig girar i vaig anar a parlar-li com si fos un conegut, gràcies a això el que em tenia agafada em va deixar anar i se’n va anar», diu.

Assalt a l’autobús nocturn

En el cas d’Aloe M., el transport públic va ser la seva presó. «Tornava de festa en el Nit Bus i un home va intentar agredir-me sexualment. Em vaig defensar com vaig poder però ningú em va ajudar, ni tan sols el conductor. En aquells moments és quan et qüestiones què és un espai segur ja que aparentment dins d’un autobús no hauria de passar-me res».

Notícies relacionades

Les úniques que pateixen en aquests casos no són només les dones, les potencials víctimes, si no també els pares i les parelles. María Ángeles Fernández, que té dues filles, explica com viu aquesta situació: «Vaig a buscar les meves filles al metro, als entrenaments o a casa dels seus amics si fa falta. Em fa por per elles, no per mi. Passes terror quan no t’agafen una trucada, no et contesten un missatge i veus que ja és de nit i que no han tornat». Aitor M. parla de les sensacions que té quan la seva parella surt de nit.

«Quan la meva parella surt de festa no ho passo malament, però és cert que sí que tens aquesta petita sensació de ‘¿i si li passa alguna cosa?’. La societat en què vivim és una merda. El valor o el respecte d’una dona a certs homes no els val, només els val la intenció de poder tenir relacions sexuals amb elles. En la mesura possible si puc anar a buscar la meva parella ho faig, si no, estem en contacte ja sigui per telèfon o per missatges». Zuge R., mare d’una filla, assegura que es queda despert «fins que la meva filla arriba a casa. Quan escolto les claus, respiro tranquil».

Temes:

Dones Feminisme