¿L’estadi és el lloc ideal per a un concert?

Aquests grans llocs propicien l’excitació col·lectiva i la glorificació de l’estrella pop, i molt rarament els artistes, podent omplir-los, hi renuncien: fins i tot Manolo García, que havia arribat a qualificar de «disbarat» actuar en escenaris com el Palau Sant Jordi, va acabar canviant d’opinió. I un grup crescut en l’ètica punk com Green Day, que en els 90 va transitar sales com La Bàscula i Garatge, va saltar al Sant Jordi sense aparents remordiments. «Hi havia demanda per omplir-lo i ells simplement sabien que allà haurien d’ocupar un escenari més gran i moure’s més, oferint un tipus de xou diferent», apunta el seu històric promotor a Espanya, Xavi Manresa (CapCap), que veu la banda californiana igual d’«autèntica» tant si actua en un club com en una ‘arena’.

D’on ve la fruita

Però els macroconcerts generen debat, començant per la seva pròpia naturalesa industrial, a càrrec de «grans empreses transnacionals, allunyades de les dinàmiques locals i pendents d’una economia que va més enllà de la música, com els ingressos per publicitat», apunta Jordi Oliveras, coordinador del projecte Indigestió i editor de la revista nativa.cat. «En els temps que corren, tant ens ha de preocupar d’on ve la fruita que mengem com quines estructures mouen la cultura», reflexiona, afegint que, si bé «el ritual de la trobada de molta gent entorn de la música té el seu sentit», alguns estudis determinen que el grau de satisfacció del públic baixa a mesura que creixen els zeros en el nombre d’assistents. «I si miro la meva biografia, els concerts que més he disfrutat van de l’aforament del Poble Espanyol cap avall».

Altres objeccions apunten a la qualitat acústica d’aquests espais dissenyats per a l’esport. «Grades i tribunes estan pensades per potenciar el murmuri i la cridòria del públic, de manera que els jugadors senten la seva pressió i la seva calor», explica el tècnic de so Joan Fornés. Però això no treu que s’hi pugui practicar una sonorització eficient, afegeix el director tècnic del Cruïlla. «Avui hi ha mitjans perquè el concert soni bé; és qüestió de pressupost», precisa. «Hi ha d’haver no només un bon equip de so, sinó també teles, moquetes i cortines que minimitzin els rebots». Exemple d’un treball ben fet: Roger Waters al Palau Sant Jordi, el 2018, on «es van tapar amb teles tots els angles de parets i sostre».

So com el del disc

Quan, el 1965, els Beatles van actuar a la Monumental, el so va arribar al públic a través dels otòfons de megafonia de la plaça. Un guirigall, expliquen les cròniques. Després es va treballar, durant dècades, amb «altaveus de dispersió molt gran», indica Fornés. Avui mana la depurada tecnologia ‘line array’ (so lineal), torres d’altaveus direccionals. «Els equips es dissenyen per ser penjats molt amunt i enfocar-se cap avall». Així, la pista és més fàcil de sonoritzar que les grades, i allà a dalt «es concentra el soroll de so no desitjat». Però avui, «artistes com Alejandro Sanz, Bruno Mars o AC/DC sonen igual que en disc».

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

També la concentració de públic pot, ‘per se’, despertar rebutjos, però aquí podem parlar de massificació o de majestuositat al gust de cadascú. Hi ha artistes que integren l’estadi a la seva imatgeria plàstica, i per a ells es va inventar una etiqueta com la de ‘stadium rock’. Allà hi ha U2, amb aquesta cançó paradigmàtica anomenada ‘Where the streets have no name’, que, «quan la sents, t’imagines la megapantalla tenyint-se de vermell i l’estadi ple botant», evoca Xavier Balart, autor del llibre ‘U2 en España’ (Quarentena Ediciones, 2013). Si bé disfruta d’aquests grans xous, Balart veu «desitjable, però poc imaginable», que un dia els irlandesos s’embarquin en una gira de teatres. El caixet milionari és poc compatible amb els petits aforaments. «Estan molt venuts a Live Nation, i la pasta és la pasta».

Sigui com sigui, si algú s’emocionava pensant que els macroxous desapareixerien després de la pandèmia, a favor de formats més pròxims, no sembla que vagin per allà els trets. És possible que el món del 2022 s’assembli més al del 2019 del que arribem a fantasiejar. «Si hi ha demanda per omplir un estadi de 50.000 persones, es tornarà a fer», entreveu Xavi Manresa. I després de tot, millor així per als fans, diu. «Perquè els mateixos que demanen que tal grup actuï en teatres o clubs, després posen el crit al cel perquè no han aconseguit la seva entrada».