El fracàs de la llei seca | + història

El 17 de gener de 1920, als EUA es va aprovar la 18a esmena, que prohibia la fabricació, venda i transport d’alcohol. Tot i que se sol assenyalar aquesta data com el punt de partida, val la pena retrocedir fins al 1873 i visitar el petit poble de Hillsboro (Ohio) on el doctor Dio Lewis va animar les dones a reclamar el tancament dels ‘saloons’ de la localitat. I li van fer cas. Molts dels seus marits estaven alcoholitzats i es bevien la mesada sense pensar en la família.

L’any següent, el 1874, es va fundar la Unió Cristiana de Dones per la Temperància. Per moltes, aquell va ser un espai de socialització política que a més va servir-los per connectar amb els moviments sufragistes. La seva pròpia líder, la mestra Frances Willard, era partidària dels drets de les dones i de la jornada laboral de vuit hores.

El moviment va anar guanyant força cada dia que passava, sobretot entre els sectors conservadors i protestants, que tenien una moral molt puritana. Al veure que les autoritats no els feien cas, alguns grups es van radicalitzar. Va ser el cas de l’Anti-Saloon League, liderada per Carrie Nation. Ella i les seves seguidores assaltaven els establiments on se servia alcohol amb la Bíblia a una mà i brandant una destral per rebentar les bótes a l’altra. Per Nation era un tema personal. El seu marit havia mort per culpa del consum abusiu. De fet, moltes dones defensaven la temprança amb l’argument que els homes borratxos agredien esposes i criatures.

Però també hi havia altres raons. El país estava canviant molt de pressa amb l’arribada de noves onades migratòries d’europeus que portaven amb ells nous hàbits com ara beure alcohol sense problemes. Els italians tenien el vi i els alemanys, la cervesa, una beguda que es va popularitzar als EUA. Això va fer que a l’esclatar la Primera Guerra Mundial, els moviments prohibicionistes fessin campanyes acusant els productors cervesers locals –la majoria d’ascendència germànica– de simpatitzar amb l’enemic. Paral·lelament, des del Govern van aprofitar les restriccions de l’economia de guerra per no permetre l’ús de cereals en la producció de begudes alcohòliques.

Una vegada acabat el conflicte, el 1919, el senador republicà per Minnesota, Andrew Volstead, va promoure l’aprovació d’una llei que prohibia el consum d’alcohol. Va ser el pas previ i necessari perquè s’aprovés la 18a esmena.

Se suposava que allò havia de ser bo pel país. No va ser així. A partir del moment que produir i beure alcohol es va convertir en una activitat clandestina, van sorgir les bandes del crim organitzat, especialment actives a Chicago i Nova York. Va ser l’època del gangsterisme i de personatges com Al Capone. Actuaven amb la connivència dels poders públics, que feien la vista grossa perquè molts polítics, policies i jutges estaven subornats. A més, el Govern no tenia prou recursos per fer-hi front. De fet, sense els ingressos derivats de l’alcohol, va disminuir l’erari públic. Com se sol dir, va ser pitjor el remei que la malaltia.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

I a sobre es va produir el crac de 1929. Davant una crisi econòmica sense precedents el sector públic necessitava diners i la gent, una manera d’ofegar les penes. Una de les raons que expliquen la victòria del demòcrata Franklin Delano Roosevelt en les eleccions de 1932 va ser l’abolició de la llei seca. Va arrasar i el 1933 va complir la seva promesa. S'acabava una etapa que va deixar una forta empremta als EUA.

---

Creences religioses

Entre finals del s. XIX i principis del s. XX, els països escandinaus també van tenir moviments prohibicionistes vinculats a les seves creences religioses. Des de llavors, en diversos moments de la seva història Islàndia, Suècia, Noruega, Finlàndia i Dinamarca han aplicat lleis bé per il·legalitzar l’alcohol bé per regular-lo de manera molt restrictiva.