Una síndrome batejada a Estocolm

Tot va començar quan home, amb la cara tapada, va irrompre a la sucursal del Kreditbanken amb una metralladora amagada a la jaqueta per buidar la caixa. La policia de seguida va rebre l’avís de l’intent d’atracament i una patrulla es va desplaçar al lloc dels fets. El lladre, un ex convicte de 32 anys anomenat Jane Erik Olsson, els va rebre a trets, i va ferir un agent. Al veure’s atrapat, es va fer fort a l’oficina bancària i va prendre quatre ostatges. El que havia de ser un robatori llampec, s’acabava de convertir en el que seria el segrest més mediàtic de la història de Suècia. Mai fins aleshores s’havia seguit en directe un fet d’aquelles característiques al país escandinau.

El primer que va demanar el segrestador va ser que li portessin al seu amic i company de cel·la, Clark Olofsson, que tenia un llarg historial com a lladre de bancs. Les autoritats van accedir a la petició. També va exigir tres milions de corones sueques, dos revòlvers, armilles antibales, cascos i un cotxe per fugir. La policia no ho va acceptar perquè es volien emportar els segrestats com a assegurança de vida i evitar ser detinguts durant la fuga.

La situació es va enquistar. No semblava que hi hagués una solució clara i el primer ministre Olof Palme en persona va voler parlar telefònicament amb els dos homes, que van amenaçar de mort els ostatges si no eren escoltades les seves condicions. Durant la conversa fins i tot va semblar que escanyaven un dels retinguts.

L’endemà, una dels segrestades va voler parlar amb Palme. Es tractava de Kristin Enmark, que va voler recolzar els homes que la tenien captiva. Segons ella, allà dins se sentia segura i li feia por que una intervenció policial provoqués un bany de sang. De fet, això és el que va estar a punt de passar quan les forces de seguretat van intentar accedir a l’oficina bancària fent un forat al sostre des de la vivenda que hi havia al pis superior. Quan els lladres se’n van adonar, van obrir foc contra els policies i en van ferir un. Finalment, el dia 28 es va portar a terme un operatiu amb gasos lacrimògens que va sorprendre els assaltants. Olsson i Olofsson es van rendir sense oposar resistència i sense que cap dels ostatges patís ferides greus.

Els lladres van ser jutjats i empresonats, però es van convertir en celebritats. Rebien cartes de moltes admiradores, sobretot Olofsson, que a més també va fer amistat amb Kristin Enmark. La dona va anar a visitar-lo diverses vegades mentre va ser entre reixes. Ara bé, tot i que la llegenda diu que van tenir una relació sentimental, aquest extrem sempre ha sigut desmentit.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El vincle d’Enmark i els altres ostatges amb els dos segrestadors va cridar l’atenció del psiquiatre i criminòleg Nils Bejerot, que col·laborava amb la policia. Després d’estudiar el cas, va batejar el comportament de les víctimes com a síndrome d’Estocolm, un terme que malgrat no aparèixer als principals manuals de psicologia, ha fet fortuna i s’ha convertit en una expressió molt popular.

Tot i que el vincle afectiu entre víctima i agressor no es dona sempre (sembla que en menys del 30% dels casos), sí que s’ha pogut veure en casos emblemàtics. Un dels més coneguts es va produir als EUA el 1974, quan Patty Hearst va ser segrestada durant dos mesos per un grup terrorista d’extrema esquerra. Al cap de poc temps de ser alliberada es va unir als seus antics capturadors i va participar en diferents accions. Va ser detinguda durant l’intent d’atracament d’un banc. Durant el judici, la seva defensa va intentar utilitzar com a atenuant les investigacions del doctor Bejerot. Aquell cas va tenir molta repercussió perquè la protagonista era la neta del magnat de la premsa William Randolph Hearst. Això va ajudar encara més a popularitzar el terme síndrome d’Estocolm, que ara tothom coneix, tot i que potser ningú s’hagi parat a pensar per què porta el nom de la capital sueca.