Pancraci, guanyar o morir

El problema és que quan es mira al passat hi ha certa tendència, segurament inevitable, a idealitzar-lo. Ens passa com a individus, perquè sempre preferim rememorar els bons records i soterrar els dolents, i també a nivell col·lectiu. Evoquem els grecs com persones entenimentades, dedicades a les arts, la filosofia i la pràctica esportiva. Tot exquiseda, bon gust i refinament. Doncs no. Igual que nosaltres, eren amants de coses de natura molt variada, i també els agradava la violència. Per això als Jocs Olímpics un dels esports més seguits era el Pancraci.

Inspirant-se en els relats mitològics d’herois com Hèracles o Teseu, famosos per la seva força invencible, a partir del 648 aC, als JJOO es va organitzar una prova que en grec vindria a significar -amb permís dels coneixedors de la llengua d’Homer- “tota la força”, o sigui, pancraci

Es basava en la idea que qualsevol home havia de ser capaç de defensar-se amb les mans nues i sense cap arma. En definitiva, un tipus de combat barreja de boxa i lluita. Les regles eren força senzilles d’aprendre: estava tot permès excepte mossegar i posar els dits als ulls, la boca i el nas de l’adversari. La resta del cos podia ser objectiu del contrincant, fins i tot els genitals.

El combat començava amb uns primers moments de tempteig. Els rivals s’estudiaven buscant com immobilitzar l’altre, però no era fàcil perquè portaven el cos untat amb oli per esquitllar-se i es tallaven els cabells curtíssims perquè no els hi poguessin estirar. Al pocs instants el més habitual era que anessin per terra. L’espai de combat era de sorra molla i s’acabava convertint en una mena de lluita de fang.

Cada atleta tenia les seves pròpies tàctiques. Sostrat el Sicilià es va fer famós perquè agafava les mans de l’adversari per trencar-li els dits (sí, fracturar ossos també estava permès). Les seves víctimes no trigaven a abandonar, perquè l’única manera de posar punt i final al combat era si un dels dos atletes es rendia. La tàctica funcionava a les mil meravelles i va guanyar els Jocs de 364, 360 i 356 aC, cosa que li va valdre el sobrenom d’Acrochersitis, el trencador de dits. Va ser tota una celebritat del seu temps, i a Sicília es van arribar a encunyar monedes amb la seva efígie per commemorar els seus èxits.

O abandonaves o mories. Arraquió va guanyar en dues edicions utilitzant una clau de tisores amb les cames per immobilitzar l’adversari mentre l’escanyava amb les mans. A la tercera, el 564 aC, va rebre la seva medicina i va perdre la vida estrangulat, però al moment que estava a punt d’expirar, va trencar un dit del peu de l’adversari que es va rendir. Els jutges li van concedir la victòria postmortem i Arraquió es convertí en llegenda del pancraci.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Altres tàctiques habituals eren donar un cop de peu a l’estómac per deixar sense respiració; fer caure el contrincant desequilibrant-lo pel turmell; o agafar-li el coll per darrera. Tot plegat solia acabar, com a mínim, amb un bany de sang, luxacions d’extremitats, fractures òssies i unes quantes dents menys. La duresa i brutalitat d’alguns pancracistes atemoria i no era estrany el cas de qui preferís abandonar abans de començar. Fins i tot n’hi va haver que literalment van fugir d’Olímpia.

El moment de més popularitat va arribar al segle IV aC, quan es convertí en un dels esports preferits del públic, entusiasmat amb aquell tipus de lluita. Tot i això era un disciplina reservada només a esportistes professionals i al qual se solien dedicar homes d’extracció humil que hi veien una opció de millorar; de la mateixa manera que al nostre temps ha passat amb la boxa, i més darrerament amb esports com el bàsquet o el futbol, que ara mateix és el més popular arreu del planeta. Potser donar coces a una esfèrica de cuiro inflat per intentar introduir-la dins una porteria no és un avenç extraordinari, però almenys no cal anar estrangulant el personal per ser ric i famós.