Depilació d’or

Això és el que li va passar a l’australià Jon Henricks el 1952 quan tenia disset anys i es va quedar amb les ganes de participar als Jocs Olímpics de Hèlsinki. Se sol explicar que una infecció d’oïda mal curada va impedir-li fer bons temps per superar la classificació, però el seu pare, Clyde Henricks hi va trobar una altra explicació i sobretot una solució per canviar la sort del seu fill.

La família vivia al barri de Rhodes de Sidney, on un veí participava en regates de velers. L’home es passava hores polint el casc de la seva embarcació perquè llisqués més ràpid que les naus contrincants. Segons va explicar anys més tard el propi Jon, un dia el seu pare li va dir: “ja és hora que polim el teu casc”. I així va ser com, el gener de 1953, quan encara no havia fet els vint anys, en Jon es va afaitar el pit. Va ser un descobriment. A l’explicar la seva experiència, sempre recorda que va tenir la sensació de volar dins l’aigua.

En aquells moments s’estava preparant per especialitzar-se en les proves de curta distància i cada centèsima comptava. Els resultats van ser sorprenents. Al campionat de Nova Gal·les del Sud va passar de fer les 110 iardes en 59,8 segons a completar-les en només 58,4. Era evident que nedar sense pèl funcionava i es va animar a depilar-les la resta del cos. Gràcies a això al mes següent va igualar la marca olímpica de 57,1 segons.

Era impossible amagar la raó de l’èxit de Henricks i tots els seus companys de l’equip nacional el van imitar. I així, sense un pèl, els australians van participar als Jocs Olímpics de Melbourne de 1956. Llavors no era com ara, que amb la globalització se sap què passa a tot arreu immediatament, i la resta de delegacions olímpiques van arribar a la cita tan peluts com sempre. Els amfitrions van arrasar i van guanyar l’or en cinc de les set disciplines masculines. A més, en quatre van batre el rècord del món. Jon Henricks ho va aconseguir als 100 metres lliures i formant part de l’equip de 4 x 200 metres relleus.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

No cal dir que la resta països no van dubtar a adoptar l’estratègia antipilosa i des dels Jocs de Roma de 1960 no hi ha hagut cap medallista que no s’hagi desempallegat dels pèls abans de competir. De fet es calcula que cada 100 metres la depilació permet guanyar més d’un segon d’avantatge als nedadors.

El 1961 l’americà Steve Clark va anar un pas més enllà i quan encara formava part de l’equip de la Universitat de Yale va rapar-se el cap. En realitat no hi havia cap estratègia al darrera, sinó l’intent desesperat de dissimular el desastre que havia perpetrat el seu entrenador. Com que en Clark no havia pogut anar al barber abans de competir, l’home va tenir la brillant idea d’intentar tallar-li els cabells amb les tires depilatòries que feien servir pel cos. Si ara aquell invent del dimoni és dolorós, imagineu com havien de ser les tires de fa seixanta anys. A part que una cosa és arrencar pèls curts i l’altra aplicar-ho a la closca. El nyap va ser de tal dimensió que el noi va preferir afaitar-se completament abans que sortir ple de clapes. Primer la gent en va fer mofa però quan va guanyar les 220 i les 110 iardes se’l van prendre seriosament. Després va guanyar cinc títols a nivell nacional, cosa que li va servir per ser seleccionat per formar part de l’equip olímpic de Tòquio 1964, on va guanyar tres medalles d’or a les curses de relleus. Això sí, ja li havia tornat a sortir el pèl del cap, tot i que la resta de la seva etapa esportiva el va portar curtíssim, però ben tallat.