L’aire condicionat: posar-lo o no posar-lo

Aquí i ara no hi ha cap fantasma de cap rei de Dinamarca que ens sembri de dubtes sobre què fer, com li passava al pobre Hamlet, sinó un enginyer nord-americà nascut el 1876 anomenat Willis Haviland Carrier. El 1902, tot just acabat de graduar a la Universitat Cornell, va començar a treballar per a l’empresa Buffalo Forge, que venia ventiladors, bombes de vapor i estufes d’aire calent. Un dels seus clients era la impremta Sackett & Wilhelmsen de Nova York, que els va encarregar un sistema per evitar que la calor i la humitat impedissin l’assecatge de la tinta en el paper durant els processos d’impressió.

Segons expliquen les seves biografies, va ser Carrier, malgrat la seva joventut, qui va trobar la solució al problema. Una tarda, caminant per una andana de l’estació de trens de Pittsburgh, es va inspirar en la boira que hi havia. Es va adonar que fent passar l’aire per l’aigua podia crear boira i, per tant, controlar la humitat ambiental.

Durant uns mesos va treballar en aquella idea i va aconseguir dissenyar una màquina capaç de regular la temperatura i la humitat. Allò va ser el primer pas de l’aire condicionat modern, que va anar millorant amb el pas dels anys. De fet, Carrier va deixar l’empresa per a la qual treballava i pel seu compte va fundar una companyia que encara es manté activa.

El cert és que, molt abans que ell, d’altres havien intentat refredar l’interior dels espais tancats. De fet, totes les civilitzacions antigues ja havien desenvolupat i utilitzat solucions passives per mantenir la frescor dels llocs. Després, a partir del segle XVI, diversos científics van començar a especular amb possibles solucions actives, que van ser materializables quan al segle XX va arribar l’electricitat. Gràcies a això el món es va transformar completament. No només perquè amb la il·luminació artificial no es depenia de la llum solar, sinó perquè es podien desenvolupar màquines impensables fins aleshores, com les que va començar a dissenyar Carrier.

Pot semblar exagerat, però si ho pensem un moment, ens adonem que l’aire condicionat va canviar la societat i la manera com la gent passava el seu temps d’oci. De sobte, llocs com els centres comercials, cines i teatres es van convertir en oasi de la canícula. Els Hamlets de torn ja podien declamar «l’aire és fred» sense que a ningú se li escapés el riure a la platea.

A poc a poc els aparells d’aire condicionat es van anar escampant com una taca d’oli, primer pels Estats Units i després per altres llocs del món. Ara mateix, en ciutats com Barcelona, Madrid, València, Sevilla, Còrdova i Màlaga, ja hi ha més vivendes amb refrigeració que sense.

Ara bé, Carrier no és l’únic protagonista d’aquesta història. N’hi ha un altre de molt més oblidat malgrat ser vital: Frederick McKinley Jones, un mecànic autodidacte nascut a Ohio que el 1938 va ser capaç de dissenyar un sistema portàtil d’aire condicionat per a vehicles. Aquell invent va ser crucial durant la Segona Guerra Mundial, perquè gràcies a ell es podia transportar menjar fresc a les tropes i proporcionar-los medecines i reserves de sang mantenint-ho tot a la temperatura de conservació òptima. Després del conflicte, aquells aparells es van començar a instal·lar en els vehicles de transport civils i això va revolucionar el món de la logística.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

A diferència de Carrier, Jones no va veure reconegut el seu treball en vida i no va ser fins a 1991 –quan ja feia 30 anys que havia mort– quan se li va concedir la Medalla Nacional de la Tecnologia dels EUA a títol pòstum.

Igual que passa amb les grans obres, els personatges secundaris són imprescindibles perquè les històries funcionin. Gràcies a Carrier tenim la casa fresca, però sense Jones no podríem disfrutar d’un bon gelat.