La persistència de 'Mr. Post-it'

Els 'post-its' tenen una mica més de 40 anys. Ara no es dubta de la seva utilitat i viabilitat econòmica però al principi ningú veia massa clara la seva funció. Tot va començar el 1968, quan el doctor en química Spencer Silver treballava al departament de recerca de l’empresa 3M. El seu objectiu era desenvolupar un adhesiu altament resistent pel sector aeronàutic. Durant els seus experiments, però, va descobrir una substància que s’enganxava a les superfícies i que era reutilitzable perquè mantenia les seves propietats. Malgrat no ser el que estava buscant de seguida va pensar que allò tenia potencial. Malauradament els seus col·legues no van ser del mateix parer i no li feren massa cas. I això que Silver no parava de fer campanya per donar a conèixer la seva troballa. En parlava a cada reunió interna de la companyia i ben aviat el van batejar com 'Mister Persistent'. Bona prova de la seva ferma convicció és que va patentar aquella substància el 1972. Però res. Ningú se l’escoltava. Fins que va arribar el 1974.

Aquell any tot va canviar gràcies a Art Fry, que treballava al departament de cintes de 3M i tenia dues aficions: el golf i cantar a la coral de l’església. Gràcies a això actualment existeixen els post-its. Una de les coses que més irritaven a Fry era que els petits paperets que utilitzava per marcar les partitures del llibre del repertori caiguessin per terra al girar de pàgina. Doncs bé, un dia, tot fent uns forats amb altres companys de feina al camp que 3M té pels empleats, algú va esmentar 'Mr. Persistent' i l’incansable campanya pel seu autoadhesiu reutilitzable. Entre cop i cop, a Fry se li va encendre la bombeta: aplicar la descoberta d’Spencer al paper.

Per demostrar que la idea era útil, primer va fer algunes proves informals dins la companyia i els seus col·legues de seguida van fer servir aquells paperets que s’enganxaven per deixar notes. El 1977 es van decidir a fer una prova pilot a ciutats de diferents zones dels Estats Units: Denver, Tulsa, Tampa i Richmond. La cosa va funcionar prou bé, tot i que el nom comercial que li van posar fou 'Press and Peel' (pressionar i pelar). L’any següent van repartir mostres gratuïtes a les oficines de la capital de l’estat d’Idaho, Boise, i molts usuaris van fer saber que tenien intenció de comprar-ne. Va ser aleshores quan, ja amb el nom de Post-it, 3M es va decidir distribuir-lo per tot el país. El producte va funcionar de seguida, sobretot gràcies al boca-orella.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Des de llavors se n’han venut milions. I, tot i que inicialment només eren petits quadrats groc canari (el color també està registrat per 3M), l’oferta s’ha anat ampliant en mides, colors i formes. Per fi havia quedat reconeguda la utilitat del descobriment d’Spencer Silver. I no només dins l’empresa. La Societat Americana de Química li va concedir el premi a la invenció creativa el 1998 i el 2010 tant a ell com Art Fry van ser incorporats al Saló de la Fama dels Inventors.

És curiós com a vegades sabem el nom de reis i polítics d’altres èpoques que no tenen cap incidència en la nostra vida, però no ens preocupem de conèixer qui hi ha al darrera dels objectes que ens envolten. De fet, Spencer Silver va morir el vuit de maig als 80 anys i, si no arriba a ser perquè el 'New York Times' va publicar el seu obituari fa pocs dies, hauria passat per alt el decés d’un home que ha influït en la nostra manera d’estudiar i treballar.