¿Em firma un autògraf?

Precisament el dia de Sant Jordi, mentre a Catalunya milers de persones feien cua per aconseguir una dedicatòria del seu escriptor favorit, un periodista de ‘The New York Times’ entrava al pis de la difunta Lois Kirschenbaum, una dona de 88 anys que havia mort deixant un llegat de 200.000 autògrafs del món de l’òpera.

Durant més de mig segle aquesta telefonista invident de Brooklyn va dedicar 300 nits anuals a assistir a les representacions del Metropolitan Opera House de Nova York. I quan acabava la funció sempre baixava corrent als camerinos per demanar la firma a tot l’elenc. Entre la professió era tan popular, que els cantants feien broma dient que no havia debutat oficialment al Met fins que es dedicava un autògraf a la Lois. Qualsevol cantant que us passi pel cap li va regalar la firma, des de Renata Tebaldi fins a Luciano Pavarotti.

El fetitxisme per les lletres manuscrites ve de lluny. Es té constància que els estudiants alemanys del segle XVI ja feien les seves col·leccions. Ara bé, va ser durant el segle XIX que aquesta afició va augmentar fins a arribar a cotes que ara ens semblarien còmiques. El professor de literatura anglesa Hunter Dukes en el seu llibre ‘Signature’ explica que, a part dels típics àlbums per col·leccionar autògrafs, hi havia moltes altres maneres de conservar-los. Hi havia des de ventalls –la mateixa reina Victòria d’Anglaterra en tenia un– fins a plaques autogràfiques fetes amb un motllo de porcellana, passant per estovalles o edredons on es cosien les firmes que desitgés el client.

Per entendre aquella bogeria se l’ha posar en context. A mesura que avançava el segle XIX, la impremta va anar guanyant terreny i a partir del moment que es va popularitzar la màquina d’escriure el 1874, els textos manuscrits van anar quedant reclosos a la intimitat. També va coincidir amb l’aparició d’algunes disciplines pretesament científiques com la grafologia, que aspirava a ser capaç de desxifrar la personalitat de la gent a través de l’escriptura. Dukes explica que, el 1881, als Estats Units hi va haver un gran debat entorn de la lletra de l’assassí del president James Garfield, Charles Guiteau, utilitzant les cartes que havia enviat a la premsa. I és que una de les coses que perseguia la grafologia en aquell temps era determinar la potencial criminalitat mitjançant el tipus d’escriptura, igual com ara les forces de seguretat confien que els algoritmes els diguin si algú és un possible delinqüent.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

A més, no es pot oblidar el fetitxisme com a motor principal de la motivació del caçador d’autògrafs, si bé pocs segurament tan constants com Lois Kirschenbaum que, conscient del tresor acumulat al llarg de la seva vida, per disposició testamentària va llegar la seva col·lecció a la Biblioteca Pública de Nova York.

Qui sap si ara mateix en algun punt del món hi ha una nova Lois dels selfies digitals i, d’aquí unes quantes dècades, en algun servidor informàtic abandonat, es troben un munt de fotografies de gent famosa al costat d’un ésser desconegut que somriu a l’objectiu amb la satisfacció de qui ha aconseguit atrapar una bona presa i vol deixar constància per a l’eternitat.