Gitanos: la història pendent

Les primeres persones d’origen gitano arribades a la Península van creuar el Pirineu a mitjans del segle XV, procedents de l’Índia, després de recórrer Àsia Menor i Europa, on segons la historiadora Sarah Carmona haurien lluitat com a mercenaris per a diferents exèrcits.

Als territoris peninsulars els problemes van començar ben aviat. Els Reis Catòlics ja van fer lleis per controlar-los i assimilar-los. L’objectiu era que deixessin d’utilitzar la seva llengua, abandonessin la seva manera de vestir tradicional i establissin residència fixa.

Durant el segle XVI, com que faltaven remers pels vaixells de guerra es va instaurar la pena de galeres contra els gitanos. Tant li feia que tinguessin família i ofici. Eren detinguts i tractats com a esclaus o delinqüents. ‘Xusma’ era el nom que rebia aquell grup humà heterogeni obligat a remar i d'aquí que el terme ara tingui una connotació negativa.

Enviar-los a galeres significava condemnar les famílies a la misèria perquè amb la detenció de l’home moltes llars perdien la principal font d’ingressos. En conseqüència encara incrementava més el nivell d’estigmatització dels gitanos, que eren vistos com a pidolaires i delinqüents, quan en realitat el propi poder que els perseguia era qui els havia abocat a aquesta situació.

El 1610 s'arribà a plantejar la possibilitat d’expulsar-los com s’havia fet amb els jueus i els moriscos, però el país havia patit una pesta que l’havia deixat tan delmat demogràficament que l’operació es va descartar. Tot i això, la idea va continuar sempre present. El pitjor encara estava per arribar.

El 1745, ja amb els Borbons al tron, es va estudiar enviar-los a les Amèriques igual que havia intentat Portugal, però es va desestimar al veure el fracàs de l’operatiu veí. Finalment es va optar per l’anomenada Gran Batuda de 1749, que no era altra cosa que un projecte d’extermini.

El marquès de l’Ensenada va preparar un minuciós dispositiu i, amb el padró com a referència, l’Exèrcit va anar casa per casa. En total 9.000 persones, entre elles moltes de matrimonis mixtos formats per gitanos i no gitanos, van acabar entre reixes.

Així com la detenció havia estat molt planificada, la logística posterior va ser un desastre. No se sabia què fer amb aquesta gent. Van ser abandonats a les presons, causant des de motins fins a epidèmies. Finalment els homes van ser destinats a construir els nous vaixells de flota borbònica.

La pitjor part se la van endur les dones, que no se sabia quin destí donar-los. Les que van fer més sort van ser les valencianes, que van ser alliberades progressivament. En canvi en llocs com Plasencia, Toledo i Màlaga el problema es va enquistar. El 1751 Ensenada les va embarcar fins a Tortosa i, des d’allà, van ser traslladades a Saragossa.

L’historiador Manuel Martínez ha investigat el periple d’aquelles pobres dones que en molts casos anaven acompanyades de les seves criatures i en destaca la seva capacitat de resistència i organització per plantar cara a les autoritats.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

L’episodi es va allargar fins al 1765, quan Carles III va concedir el perdó a tothom detingut el 1749. El mal ja estava fet. Els que no havien mort havien perdut els seus béns i no els van poder recuperar.

Si heu arribat fins aquí i esteu llegint això amb la boca oberta, benvinguts. Això també és història d’Espanya. ¿A quantes escoles s’explica aquest episodi? ¿A quantes es parla de la història dels gitanos? Preguntes ideals pl Dia Internacional del Poble Gitano.