Un gos molt anglès

Potser perquè la bestiola no ha estat prou ben educada, potser perquè els seus amos no li fan cas o perquè no ha paït el canvi de residència, en 'Dilyn' porta pel camí de l’amargura als seus humans. Fa el que li dóna la gana: s’orina allà on li plau (des d’una estora persa de quatre-cents anys fins a les carteres dels ministres), esgarrapa mobles del temps de Lluís XIV i rosega llibres antics.

'Dilyn' hauria de ser una mica més considerat, no ja perquè estigui arruïnant a Johnson, que de moment ja ha hagut de pagar 1200 lliures en despeses de manteniment per culpa seva, sinó perquè pocs gossos hi ha tan anglesos com els de la seva raça: la Jack Russell Terrier.

Passió per la cacera

El primer que cal saber és que Jack Russell era un sacerdot nascut el 1795 a Darthmouth que va estudiar a Oxford entre 1814 i 1819. Malgrat que va ser pastor de l’església anglicana tota la seva vida, la seva gran passió era la cacera, una activitat molt popular i amb molta significació social a l’Anglaterra de l’època. I per practicar-la com manaven els cànons de la tradició, calia una bona gossada formada per excel·lents animals.

El darrer any d’universitat, quan la dèria de perseguir preses ja s’havia apoderat de Russell, el futur pastor va descobrir a 'Trump', la gossa del lleter (efectivament, Trump també serveix per batejar animals de quatre potes), i se’n va enamorar perquè considerava que tenia totes les qualitats necessàries per cadellar una futura estirp de caçadors. Era ràpida, vital i resistent; tenia el pèl curt i gruixut, ideal per córrer pel sotabosc, i a més era blanca, per tant un caçador mai la podria confondre amb les preses.

La raça de ‘Trump’

El futur sacerdot va comprar 'Trump' i va anar perfeccionant la descendència fins a consolidar la raça. No buscava un resultat estètic perfecte, sinó bons animals de treball i que aleshores s’anomenaven genèricament fox terriers perquè la seva especialitat eren les pobres guineus ('fox' en anglès), que eren el trofeu més preuat pels caçadors anglesos.

Russell es va casar el 1826 i al cap de sis anys es va encarregar de la parròquia de Swymbridge, al nord de Devon. Va tenir certs conflictes amb els seus superiors perquè estava més pendent de l’evolució dels cadells que de la salvació de les ànimes del seu ramat i per això es va guanyar el sobrenom de “sporting parson”, el rector esportista. Llavors encara no s’havien inventat activitats modernes com el futbol o el rugbi i la cacera era considerada “sport”. Els seus practicants havien de ser intrèpids genets, capaços de saltar obstacles -d’aquí l’origen dels actuals concursos hípics- i hàbils comandant els seus gossos. A les pel·lícules solen ser tots iguals, però la realitat era força més heterogènia perquè tenien exemplars de diferents races, especialitzats en funcions concretes. El bon olfacte dels bassets seguia el rastre de la presa, l’udol potent dels beagles orientava la partida de caça en la bona direcció i els fox terriers, sempre valents i incansables, perseguien les guilles fins al cau, on terroritzades, intentaven amagar-se però no ho aconseguien perquè aquests gossos petitons s’entaforaven dins i les feien sortir deixant-les a mercè dels humans.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Quan Russell va morir el 1883, els fox terriers començaven a ser una raça reconeguda, tot i que amb el pas del temps aniria evolucionant. Al passar això, una de les seves variants es va rebatejar amb el nom del pastor com homenatge a la seva tasca.

Ara els Jack Russell formen part de l’àmbit domèstic, però conserven el seu caràcter vital, que requereixen que siguin ensinistrats per algú amb una mínima mà esquerra. Una qualitat que es pressuposa a l’inquilí de Downing Street.