Corbata colonial

Tal i com explicava aquest diari, la polèmicaes va produir perquè ell va preferir lluir un ‘hei tiki’, un tipus de penjoll tradicional de la cultura indígena d’aquelles illes. Finalment, el Parlament neozelandès ha modificat les normes i ara ja no és necessari portar corbata a l’occidental. Aquest tema no és menor en un país on tot just ara, després de dos segles de colonialisme, es comença a prestar atenció a la cultura i les tradicions autòctones.

Cal admetre que, des de fa unes quantes dècades, la corbata ja no té bona premsa ni tan sols a l’Europa que la va veure néixer. I això que al posar-nos-la, ens lliguem al coll una part del passat del Vell Continent. L’etimologia del terme permet situar-ne fins i tot els seus orígens, perquè és una paraula manllevada del francès (‘cravate’) i nascuda de la barreja de ‘croate’ i ‘hrvat’, que era el terme amb què es referien a aquesta peça de roba en la seva llengua els primers que la van portar: els croats.

Des del 1618, i durant més de tres dècades, tot Europa es va començar a tirar els plats pel cap en el que es conexi com la guerra dels trenta anys. Un conflicte que, per explicar-ho bé, necessitaríem força més pàgines que les que té el diari d’avui. Simplificant-ho molt es pot dir que va ser una barreja de lluites de religió i de geopolítica. Els prínceps alemanys protestants (llavors no existia Alemanya com la coneixem ara) es van enfrontar al sobirà de l'Imperi Sacre Romanogermànic, que era catòlic. I fruit d’aquesta tensió combinada amb casuístiques locals, Europa es va convertir en un vesper: rebel·lions a Bohèmia i als Països Baixos; intervencions militars de Dinamarca i Suècia... I a més, la França borbònica va entrar en conflicte amb l’Espanya dels Habsburg. Un xoc que va perjudicar Catalunya, perquè va veure com el seu territori quedava dividit en dues parts arran del Tractat dels Pirineus de 1659.

A l’última moda

Aquesta mena de guerra mundial provocava moviments de tropes d’un costat a l’altre. França, per exemple, va contractar els serveis d’un contingent de mercenaris croats. El seu uniforme es caracteritzava per l’‘hrvat’, un mocador enrotllat al voltant del coll i lligat d’una manera especial, que va enamorar els parisencs i que es va posar definitivament de moda al ser adoptat per Lluís XIV. En paraules d’ara, el rei era l’‘influencer’ que més ho petava.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Si bé és cert que durant bona part del segle XVIII a la corbata li feien la competència altres complements com ara els colls de mussolina prisada, va guanyar protagonisme poc temps abans de la Revolució francesa. Els anys convulsos políticament també ho van ser per la moda, que no es va estabilitzar fins després de l'etapa de Napoleó. Des d’aleshores el vestit masculí començarà a ser cada vegada més discret, sobretot influït pel dandisme del britànic Beau Brummell. A partir de llavors la moda va començar un constant diàleg entre Londres i París, però mentre la femenina anava canviant, la masculina gairebé no evolucionava. Una de les poques coses que ho va fer va ser la corbata, per assemblar-se més i més a l’actual.

Tot això passava quan l’Imperi britànic plantava la bandera a Nova Zelanda i els homes occidentals tenien en la corbata la seva gran cuirassa. I així va ser fins a mitjans del segle XX, quan es va desterrar del temps d’oci per reduir-la a àmbits més oficials i laborals; i això que en tot aquest temps la combinació de mides i colors no ha deixat de canviar. Ara bé, siguin estretes o amples com bacallà salat, llises o amb estampats de gust discutible, que les porti qui vulgui i quan vulgui, i no perquè hi obliguin unes normes antiquades. Al capdavall la corbata era la cosa més trencadora que hi havia a Europa ara fa 400 anys.