Yezid Sayigh: «S’està utilitzant la pandèmia per reprimir més la gent»

Des de l’esclat de la pandèmia, els titulars sobre el Pròxim Orient i concretament Egipte gairebé han desaparegut.

És preocupant, perquè molts governs estan utilitzant la pandèmia per reprimir més la gent. A Egipte han arrestat i empresonat metges per atrevir-se a criticar el ministre de Sanitat o per denunciar que no tenen prou protecció. Ja han mort 358 metges pel coronavirus.

¡358!

Sí, però si parles d’això a Egipte, et fiquen a la presó. Això indica que la xifra total de morts per coronavirus és molt més elevada que l’oficial de diversos milers. Aquest és el tipus d’informació que els governs intenten reprimir, juntament amb altres temes com la terrible crisi financera que ha portat el 50% de la població a la pobresa. 

¿Tahrir és un exemple dels límits del que pot canviar realment una revolució?

Aquesta pregunta és un desafiament. A Egipte hi va haver un moviment revolucionari, en el sentit que hi havia un sector molt ampli de la població implicat i que es buscava un canvi en l’estructura de l’ús del poder, però va fracassar.

Van fer fora Mubarak.

Va marxar un president, però no va canviar res més. Si ha canviat alguna cosa ha sigut en la direcció de donar al president, a l’Estat i a l’Exèrcit més poder en l’economia.

¿I Tunísia? És el cas de més èxit de la Primavera Àrab.

Fins i tot allà no ha canviat gairebé res en les condicions socials i econòmiques. A més, la insatisfacció i les expectatives frustrades han generat dos fenòmens: Tunísia s’ha convertit en la principal font de voluntaris per anar a la guerra a Síria, especialment gihadistes, i ha emergit un corrent polític que tendeix a ser antidemocràtic.

Després d’aquestes experiències, ¿s’haurà de deixar d’associar la paraula ‘revolució’ a ‘canvi’?

Cada un defineix ‘revolució’ segons li convé. Un argument acadèmic molt interessant i simple és que, si no té èxit, no és una revolució.

Llavors, ¿la Primavera Àrab no va ser una revolució?

Per a mi no va arribar a ser una revolució en la majoria de països, tot i que a Síria s’acostaria més a la definició clàssica de revolució perquè va acabar implicant tota la societat. A Egipte no ha canviat gairebé res respecte a la propietat del capital i on arrela el poder. I els països que han canviat ho han fet des de dalt, amb el president o l’Exèrcit arribant al poder i utilitzant-lo per impulsar les seves pròpies agendes.

¿L’esperit de la plaça Tahrir perviu en la gent jove?

És molt difícil dir-ho. Diria que a Egipte encara hi ha gent intentant trobar llocs de llibertat que prenen forma artística, de temes de gènere o de vídeos a Tik Tok. Però hi ha molta por i desmoralització. La gent vol sortir del país perquè senten que no tenen futur, especialment els que tenen una formació.

¿Quin diria que és el biaix principal de la premsa occidental a l’informar sobre Egipte?

No puc generalitzar sobre mitjans occidentals, però em sembla ofensiu que els líders occidentals, especialment de la Unió Europa, i alguns mitjans, tractin el president Al-Sisi com si fos camí de la democràcia quan el seu historial de drets humans és terrorífic.

¿Europa no té un interès real en la democratització de la societat egípcia?

No hi tenen absolutament cap interès; no dic que s’hi oposin, però no és a la seva agenda. El suposat suport a la democràcia a Egipte i a la regió per part de la Unió Europea, col·lectivament i per països, és pura hipocresia. 

¿Què podrien fer?

El seu paper és limitat, però Itàlia, França i Alemanya podrien posar-se d’acord per no vendre més armes a Egipte fins que no cooperi en la investigació de l’horrorós assassinat i tortura de l’estudiant italià Giulio Regeni fa cinc anys al Caire.

¿El paper reforçat de l’Exèrcit pot evitar futures rebel·lions?

Aquesta coalició dirigent formada per l’exèrcit, la policia, les agències de seguretat, buròcrates i jutges superiors és molt forta. Controlen la por de la gent, utilitzen el nacionalisme contra qualsevol oposició i es recolzen en la violència directa i la repressió. Han destruït els partits polítics, els sindicats, intimiden qualsevol oposició o l’eliminen físicament.

Llavors va per llarg.

Tot i que els indicadors socioeconòmics del país són molt preocupants, crec que aquest règim pot sobreviure còmodament de 3 a 5 anys, o de 8 a 10 anys mentre pugui continuar venent bons de l’Estat i ingressant capital de les monarquies del Golf i d’agències estrangeres.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

És una perspectiva tètrica.

El règim pot mantenir la repressió molt temps utilitzant el nacionalisme i el conservadorisme social, més o menys com ho va fer Franco durant molts anys després d’utilitzar la violència. La diferència és que Egipte és pobre i tots els actors socials, inclòs el sector privat, han sigut marginats o eliminats. A Egipte no hi ha els elements per a una transició democràtica pacífica sinó per a una altra ruptura violenta.