Covid-19: vacunar de forma ètica

Si alguna cosa podem afirmar sobre aquesta pandèmia, és que la ciència ha avançat a un ritme sense precedents, particularment amb el que respecta a la vacuna. La seqüència del nou coronavirus (SARS-CoV-2) es va publicar el 10 de gener. Cinc dies després, ja s’havia dissenyat la primera vacuna a base d’ARN missatger, i el 16 de març començava a provar-se en humans. El novembre (tot just 11 mesos després de l’inici de la pandèmia) ja teníem els primers resultats d’eficàcia per a dues vacunes candidates. La comunitat científica va deixar anar un sospir d’alleujament.

Els bons resultats de totes dues significaven que el virus és vacunable (hi ha molts virus contra els quals no s’ha aconseguit desenvolupar una vacuna) i que les altres candidates que utilitzen la mateixa proteïna viral (que són la gran majoria) tenen una bona probabilitat d’èxit. Així doncs, es pot esperar que aviat tinguem resultats per a diverses vacunes diferents (basades en ARNm, vectors virals, proteïnes o virus inactivat) que, si compleixen els criteris de seguretat i eficàcia establerts per les autoritats regulatòries, podrien aprovar-se per a inicis del 2021.

Seria natural pensar que el repte més gran està superat: desenvolupar una (o més) vacunes segures i eficaces en un temps rècord. No obstant, queda per endavant un repte d’una dimensió i complexitat molt més grans: el de la vacunació; és a dir, produir els milers de milions de dosis necessàries per frenar aquesta pandèmia, distribuir-les de la manera més equitativa possible i convèncer la gent de vacunar-se.

La distribució entre països

Aquesta pandèmia no acabarà fins que no s’aconsegueixi controlar a tot arreu. Per tant, fer arribar la vacuna des de l’inici a tots els països, pobres i rics, no només és una qüestió ètica sinó també pràctica. Aquí entra COVAX, una iniciativa liderada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’aliança per a la vacunació (Gavi) i la Coalició per a la Preparació davant Epidèmies (CEPI) la missió de les quals és unir recursos per desenvolupar i produir una desena de vacunes candidates, i garantir que tots els països tinguin accés a la o les vacunes que funcionin. Cada país participant rebria el nombre de dosis necessàries per vacunar fins al 20% de la seva població, en un primer moment. Per ara s’han unit més de 180 països, incloent-hi 76 països de renda alta (els EUA i Rússia no hi són).

Però el nacionalisme amenaça aquesta iniciativa solidària. Gràcies a acords bilaterals amb les diferents farmacèutiques (encara sense saber si les seves vacunes funcionaran), els països rics –que representen el 13% de la població mundial– ja han acaparat el 51% de les dosis totals promeses per a l’any 2021.

La distribució dins dels països

El cert és que el nombre de dosis en els pròxims mesos serà limitat, fins i tot a Espanya. Dependrà de quantes vacunes acabin sent aprovades, i quantes dosis puguin produir-se. Per això és delicat prometre dates precises per a les diferents fases de vacunació. I per això també la necessitat de tenir un pla de vacunació just i adaptable. Els models matemàtics indiquen que el més intel·ligent seria vacunar primer les persones que més transmeten el virus (gent d’entre 30 i 50 anys). No obstant, en el dia d’avui encara no sabem si les vacunes només protegeixen contra la malaltia o si també eviten que ens infectem i infectem altres persones. Hi ha evidència apuntant que si es redueixen els símptomes es podria també reduir la transmissió.

Però mentre no ho sapiguem, el millor és aplicar el principi ètic: protegir els qui més ho necessiten, ja sigui perquè tenen més exposició al virus (començant pel personal sanitari de primera línia) o perquè són més vulnerables a la malaltia (començant per persones grans en residències). És el que la gran majoria de països (incloent Espanya) ha decidit fer. Tot i que l’ordre dels grups prioritaris en les fases 2 i 3 encara no està clar en el pla espanyol, és bo veure que les persones vulnerables per les seves condicions socioeconòmiques són entre ells.

Però, en última instància, una vacuna no serveix de res si la gent no accepta posar-se-la. Necessitem des d’ara una comunicació clara i transparent per reforçar la confiança en les vacunes i sensibilitzar la població que la vacuna no serà una bala màgica; haurem de seguir amb mascaretes i distància física fins que un bon percentatge de la població estigui coberta. Només així aconseguirem evitar confusió i decepció una vegada arribin aquestes dosis tan desitjades.

Protegir la salut i el benestar dels seus ciutadans és prioritari per a la Unió Europea, complir aquest objectiu obliga a ponderar els drets i interessos en joc. Per fer front a la Covid-19, la investigació per obtenir vacunes i la seva distribució, s’han de fer des de la transparència per generar confiança en la ciència, així com en els gestors polítics de qui depèn el seu desenvolupament i accés.

És una tasca prioritària en temps de pandèmia, que requereix la participació de diferents actors amb interessos que no sempre estan alineats. Sovint, l’interès públic col·lideix amb interessos particulars. La Unió Europea persegueix un mercat únic i competitiu en el qual la salut és un bé i no només una mercaderia. Per a això, la iniciativa pública i privada han d’anar de la mà, però la indústria farmacèutica no és un actor qualsevol. N’hi ha prou amb analitzar la normativa aplicable sobre medicaments i productes sanitaris i fer un repàs als seus ‘lobbies’ parlamentaris per constatar la seva influència.

Requisits ètics

La investigació biomèdica en què participen persones i en la qual s’utilitzen mostres biològiques d’origen humà i dades personals, ha de complir una sèrie de requisits metodològics, ètics i legals que són avaluats fonamentalment pels comitès d’ètica de la investigació. Aquests han de comprovar que la intervenció proposada compleix amb els criteris de validesa científica, pertinència social i respecte pels drets dels participants –i la seva autonomia per prendre decisions–, després d’haver rebut la informació adequada sobre els possibles beneficis i riscos de la investigació.

S’han de maximitzar els beneficis i minimitzar els riscos. Així mateix, la investigació ha de respondre al principi de justícia en la selecció dels participants, en l’accés als resultats i en l’aprofitament compartit dels beneficis: la vacuna en aquest cas ¡i no només per als europeus! A més, el principi de transparència obliga a identificar i evitar els possibles conflictes d’interessos dels investigadors i de les institucions d’investigació.

La normativa estableix que les dades dels assajos estiguin registrades en bases de dades públiques i que els seus resultats –tant el positius com els negatius– es publiquin en revistes científiques. A Europa encara no comptem amb una base de dades ¡tot i que està prevista legalment des del 2014! Són exemples que permeten calibrar les tensions existents.

És temps d’exigir el compliment d’aquests requisits que són aplicables amb i sense Covid-19; d’acostar la ciència a la societat i establir un veritable diàleg entre els diferents actors. No està sent així. La Unió Europa promou la «investigació i innovació responsable» en què el fet d’ involucrar el públic en els processos de creació i transferència de coneixement és la seva essència, també l’ètica, l’accés obert, la igualtat de gènere i l’educació científica.

Mèrits privats i públics

En aquestes agendes no encaixa que la comissària de salut rebutgi donar a conèixer els acords de compra anticipada de les vacunes amb diverses farmacèutiques, malgrat que el Parlament Europeu ha reclamat més transparència respecte a això. La investigació en el nostre context es desenvolupa en institucions públiques i privades, i està finançada en bona part pel pagament d’impostos de persones.

Aquestes poden ser convidades a participar en assajos clínics per al desenvolupament de vacunes –de forma altruista i solidària– per provar i per comprovar en elles les intervencions i els tractaments que siguin beneficiosos directament o indirectament. El mèrit de desenvolupar vacunes no és atribuïble únicament i exclusivament a la indústria farmacèutica, és també d’equips d’investigació punters –de centres públics i privats– que la indústria identifica per promoure assajos clínics i de pacients i voluntaris sans disposats a participar-hi.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Per tant, la investigació per al desenvolupament de medicaments i vacunes és una responsabilitat social compartida per respondre a les necessitats més apressants del nostre temps. Així, no hauríem d’acceptar no tenir accés als criteris i les condicions de compra i distribució de vacunes dels contractes negociats per la Unió Europea.

Tampoc hauríem de continuar instal·lats en la ignorància sobre com funcionen els processos d’investigació i de transferència de coneixement en salut. La informació i l’educació científiques poden ajudar-nos a prendre decisions lliures i informades per avançar en la gestió de la pandèmia.