08 d’ag 2020

Anar al contingut

TESTIMONI D'UN CURAT

«Em van ingressar i el meu següent record és despertar havent superat el coronavirus»

Francisco del Cid no recorda pràcticament res de la seva hospitalització per Covid-19, gairebé un mes en el que va estar sedat i va passar per l'uci

Ara, després d'haver vençut el virus, ha decidit jubilar-se i disfrutar de la seva família: «Em dedicaré a viure; pràcticament he tornat a néixer», explica

Manuel Arenas

«Em van ingressar i el meu següent record és despertar havent superat el coronavirus»

JORDI COTRINA

Francisco Miguel del Cid (Alcalá La Real, Jaén, 1955) no recorda pràcticament res de la seva hospitalització per coronavirus, del qual desconeix com es va poder encomanar. Sí que conserva en la memòria desmaiar-se al seu domicili de Pineda de Mar la nit del 21 de març i ingressar a Urgències de l’Hospital de Calella, centre que l’acolliria després que el seu metge de capçalera descartés –equivocadament, tal com demostrarien posteriorment les proves– la Covid-19 després de dies amb febre i cansament general. 

A partir d’allà, explica el Francisco, «no recordo res més fins que vaig despertar l’11 d’abril [gairebé tres setmanes després]. Em van ingressar i el meu següent record és despertar havent superat el coronavirus: als tres dies el metge em diria que ja no corria perill».

El Francisco va despertar a l’Hospital de Granollers, on el van traslladar des de Calella per intervenir-li a l’uci el pulmó per la pneumònia que el virus li havia generat. Va romandre sedat des del 26 de març fins a l’11 d’abril, dia del seu primer record després d’ingressar, però tampoc aconsegueix recordar res dels primers dies fins a la sedació. «És molt curiós però no ho recordo i no sé per què: tinc guardades converses de ‘WhatsApp’ amb la meva família que no soc conscient d’haver tingut».

El 19 d’abril, gairebé un mes després des del seu ingrés, a la fi li van donar l’alta hospitalària. Tot i que el resultat negatiu de la prova no l’obtindria fins que fos a l’hotel medicalitzat al qual el van traslladar al sortir –«em van proposar tornar a casa però no em veia sol i sense poder tenir contacte amb la meva dona», apunta–, els metges li van dir que havia superat el virus i que el pitjor ja havia passat.

«Hi havia dies que tenia ganes que tot acabés» 

El Francisco, que fins aquest mes de març no havia estat mai hospitalitzat, recorda la cruesa d’haver patit el coronavirus. «Hi havia dies que tenia ganes que tot acabés; la meva dona [que també va passar el virus però amb molta menys agressivitat] va tenir por que li donessin la notícia fatal: hi va haver moments en què vaig estar a punt de quedar-me allà».

Malgrat això, aquest pacient es queda amb «el positiu» de l’experiència, amb referència «als gestos tan bonics» que el personal sanitari va tenir amb ell. «És una cosa que els agraeixo molt», emfatitza. El Francisco reconeix que mai s’havia plantejat la duresa de la feina que realitzen infermeres i metges, però haver rebut la seva atenció ha canviat la seva visió per sempre.

«Vaig veure sanitaris entrar amb un equip de protecció personal (epi) fabricat amb bosses d’escombraries. Els vaig dir: ‘Jo no sé el que cobreu ni m’importa, però no crec que us paguin el que mereixeu’. És gent que s’ha portat de forma meravellosa, fent molt més del que els corresponia: estar sol i que vinguessin sempre amb paraules d’ànim... això ha significat molt per a mi».

¿I què es planteja un fer després de superar el coronavirus? «En el meu cas, jubilar-me: soc carnisser, porto treballant des dels 14 anys i he decidit que no torno a treballar. Ara que ho he superat, em dedicaré a viure, seré amb la meva família meravellosa, cuidaré les meves netes i viatjaré. Pràcticament he tornat a néixer».

Temes: Coronavirus