27 maig 2020

Anar al contingut

CRISI SANITÀRIA

Avis: coratge i fragilitat davant el coronavirus

Els avis constitueixen el principal grup de risc del coronavirus: segons dades del Ministeri de Sanitat, el 95,7% dels morts tenia més de 60 anys

EL PERIÓDICO s'acosta a les històries personals de vuit persones grans d'entre 78 i 96 anys per conèixer com són les seves vides durant el confinament

Manuel Arenas

Avis: coratge i fragilitat davant el coronavirus

Els avis, sobretot els que pateixen patologies, constitueixen el principal grup de risc en la pandèmia del coronavirus. Segons les dades per edat publicades pel Ministeri de Sanitat, el 95,7% dels morts per Covid-19 tenien més de 60 anys. Pel que fa al grup de morts de més de 80 anys, la taxa de letalitat (22,4%) dobla la taxa total a Espanya (10,09%).

El confinament general decretat pel Govern busca trencar la cadena de contagis, que és un greu risc per aquest col·lectiu especialment vulnerable, com mostra el drama viscut a residències de tot Espanya.

Molts avis escriuen cartes a Entre tots explicant les seves històries. Tenen preocupació, fins i tot por. Alguns estan sols. Molts es fan companyia entre ells. Amb l’experiència dels anys, les seves històries també són de vida i resistència quotidiana.

«M’agradaria arribar a veure com s’acaba la pandèmia i com se’n parla en el futur»

Enric Blasi

86 anys (Barcelona, 1933)

«El que més trobo a faltar des que es va decretar el confinament són els passejos de cada matí per Montjuïc i el Tibidabo: jo he sigut caminador tota la vida, i ara el màxim que puc caminar és fins a l’habitació més allunyada. En defecte de les meves caminades, em passo els matins escrivint i escoltant música, cançons que un dia vaig pensar que mai tornaria a sentir. El 2003 em vaig quedar vidu i visc sol, tot i que tres dies a la setmana ve una senyora que em va a comprar i em neteja. Estic una mica preocupat per la salut, perquè tinc alguns problemes de coagulació de la sang; aquests dies, de fet, he tingut problemes amb l’assistència habitual, tot i que ja estan resolts. Jo la pandèmia me la prenc com uns dies per ser a casa: només he agafat un taxi dues vegades per anar al metge, i perquè m’ho puc permetre, ja que penso en qui no pot. A la meva edat ja et prens la vida d’una altra manera: qui dia passa, any empeny. De vegades em pregunto què em queda per fer en aquesta vida. M’agradaria molt arribar a veure com s’acaba la pandèmia i com se’n parla en el futur; m’agradaria que després d’això la gent fes un pas endavant: ¿es pensen que no tornarà a passar?».

«Em sap molt greu pels avis que necessiten veure els seus familiars i no poden».

Roser Riera 

84 anys (Barcelona, 1935)

«Actualment visc en una residència d’avis de Barcelona. Aquí tothom té molta por, estan aterrits, tot i que a la residència ens tracten bé. Sé que hi ha hagut casos de persones contagiades i ingressades, però jo personalment estic bé perquè em passo el dia rentant-me les mans i em vaig fer una mascareta casolana amb un mocador antic i unes gomes, i amb això em deixen sortir al passadís. Malgrat el confinament, jo continuo sortint al jardí a donar menjar als gats; la porta està tancada però jo demano que me l’obrin. Els primers dies els vaig passar amb una mica d’angoixa perquè al gener vaig caure i em vaig partir la boca, però tracto de ser positiva perquè si no seria molt anguniós. Ara no podem fer res: ens obliguen a guardar dos metres de distància, tot i que alguns avis no ho entenen i jo els dic que no es toquin entre ells; no ens deixen anar a la infermeria ni a saludar; i, sobretot, em sap molt greu pels avis que necessiten veure els seus familiars i no poden perquè no es permeten les visites. En el meu cas, la meva família viu molt lluny i no pot venir, així que ens anem trucant per telèfon diàriament».

«Em preocupa per la meva cuidadora: si a ella l’afectés, a mi molt més»

Artur Esteban

96 anys (Castelldefels, 1924)

«¿Que si em preocupa el coronavirus? ¡Jo ja n’he vist de tots colors!: als meus 96 anys ja he viscut molt i si em toca, em toca. M’ho prenc amb tranquil·litat, no diré amb fredor. Ara bé, sí que em preocupa el meu entorn: tinc fills, nets, besnets... i de moment no hi ha ningú afectat, cosa que em tranquil·litza. També em preocupa la meva cuidadora, que viu amb mi des de fa 19 anys i és susceptible de contagi perquè a part d’estar amb mi ella treballa amb col·lectius de risc; l’altre dia li van trucar perquè una companya seva s’havia contagiat i es va negar a anar a la feina per quedar-se amb mi. Si a ella l’afectés, a mi molt més perquè sol no puc fer res, ja que vaig en cadira de rodes i tinc problemes de vista: la necessito per menjar, rentar-me la roba... tot. Reconec que soc bastant pessimista i, quan sento que tenim ‘el millor servei sanitari del món’, em fa el riure perquè no em crec res del que em diuen els polítics».

Artur Esteban (96 anys), confinat a casa seva durant el coronavirus. / JOAN CORTADELLAS

«Jo pateixo molt i tinc por, per això compleixo al peu de la lletra les prescripcions sanitàries»

Maria Àngels Garayoa

94 anys (Melilla, 1925)

«Aquests dies ho estic passant molt malament; jo pateixo molt i com tothom tinc por que el virus em pugui tocar a mi, per això compleixo al peu de la lletra les prescripcions sanitàries. A nivell de salut tinc Parkinson però en general estic bé, i per sort no tinc familiars ni coneguts contagiats. Actualment em cuiden dues dones, una de les quals viu amb mi, i em tracten molt bé, sempre amb la màxima cura sanitària. Durant aquests dies difícils vaig parlant amb els meus fills; el que més nerviosa em posa del confinament és estar tancada a casa, perquè habitualment soc molt activa i acostumo a sortir o anar al cine, però espero que d’aquí a un mes ja hagi passat el pitjor».

Maria Àngels Garayoa (94 anys), confinada a casa seva, a Barcelona, durant el coronavirus.

«A la meva edat, si continuo viu és gràcies a la meva dona»

Martí Nogué

94 anys (Sils, Girona, 1925)

«És clar que el coronavirus no em fa cap gràcia, no, per això no surto de casa des de fa tres setmanes: tinc la sort que al meu pis toca el sol per davant i darrere i no trobo a faltar el carrer, ja que tinc un caràcter que no és massa propens a fer noves amistats que no necessito: jo ara mateix ho tinc tot. Sobretot perquè visc amb la meva dona des de fa 65 anys: si continuo viu és gràcies a ella; si no fos per ella, l’hauria dinyat als 90. Als 84 em van detectar una alteració en el funcionament del cor i als 60 vaig començar amb temes de pròstata, però penso que a la meva edat he d’acceptar tot això com a normal; quan vaig al metge i em pregunta com estic, li dic: ‘Normal’ [riu]. ¿El meu dia a dia durant la quarantena? Llegir i escriure, de vegades cartes a EL PERIÓDICO. I vaig veient els meus fills, de 62 i 58 anys».

«Durant la guerra hi va haver molta destrucció personal: això s’assembla més aviat a la ciència-ficció»

Maria Montserrat Barenys

89 anys (Barcelona, 1930)

«Jo soc de les persones que se saben adaptar a les circumstàncies, així que aquests dies de confinament els aprofito per escriure la biografia del meu pare, a qui la repressió franquista va anul·lar totalment, i ho porto relativament bé. Tot i així, és cert que fa molts anys que estic sola, i per això agraeixo als voluntaris de la Creu Roja el seu acompanyament. ¿Què em preocupa? La falta de mascaretes, perquè aviat he d’anar a l’oncòloga i temo el risc al contagi. Sobre comparar l’escenari actual amb la guerra... no ho puc fer de cap manera: durant la guerra hi va haver molta destrucció personal, molt odi i venjança, però això s’assembla més aviat a una pel·lícula de ciència-ficció. ¿Hi haurà un gran crac econòmic? Segurament sí, però encara ningú coneix la seva envergadura».

Maria Montserrat Barenys, a casa seva a causa del coronavirus. / JORDI RIBOT

«Amb 84 anys em cuido de la meva cosina de 95, amb qui estic confinada»

Mercè Ferrando 

84 anys (Barcelona, 1935)

«El meu marit va morir fa vuit anys, i ara em cuido de la meva cosina de 95 anys, amb qui visc i estic confinada aquests dies. Malgrat estar entre les edats del principal grup de risc, no estic gaire preocupada perquè em trobo bé, no tinc símptomes i vaig prenent la temperatura a mi i a la meva cosina, però sí que estic alerta i vaig preguntant a una doctora amiga. El coronavirus ha canviat la meva vida radicalment perquè normalment jo tinc una vida molt activa: he mantingut les inquietuds de quan era catedràtica de Llengua i Literatura i vaig a sessions d’anglès i francès, vaig a concerts, al gimnàs... Però tot això ara ho tinc anul·lat i procuro adaptar-me fent gimnàstica, llegint, escrivint i escoltant música a casa. És cert que ara estàs més aïllat socialment, però de moment no és un gran drama perquè vaig parlant amb amigues per telèfon».

«El 87 va caure la borsa i en dos dies es va recuperar, però això s’allargarà com una pesta de l’Edat Mitjana»

Alfonso Pons

78 anys (Caracas, 1941)

«Ara fa uns nou dies que no surto al carrer. ¿Que com ho porto? Bé, en el sentit que sempre he sigut molt casolà i tinc les meves coses per fer: no tinc ni un minut per avorrir-me. Malgrat la gravetat de la situació, miro de ser optimista i tenir sentit de l’humor, però confesso que estic molt preocupat perquè preveig que des del punt de vista econòmic estarem malament durant molt temps. Jo el crac del 29 no el vaig arribar a viure, però el del 87 el vaig viure en carn pròpia [és economista] i crec que això serà molt pitjor de llarg; això no és comparable a allò perquè arriba a tothom, afecta milions i milions de persones de tots els països. El 87 la borsa va caure i pràcticament dos dies després ja s’havia recuperat: va ser una situació dolenta però en forma de ‘V’. Però el coronavirus de ‘V’ no en té res: és una ‘U’ que s’allarga, com una pesta de l’Edat Mitjana».

Alfonso Pons (78 anys), confinat a casa seva a Barcelona a causa del coronavirus. / JORDI COTRINA

«Aprofito per trucar a amigues que estan soles, sense família»

M. Antonia García 

89 anys (Barcelona, 1930)

«Abans del coronavirus només baixava al carrer per anar a missa, i ara ni això. Des del divendres anterior a l’estat d’alarma no surto de casa: tinc el meu marit amb 97 anys i els meus dos fills a casa, i aprofito per resar, cosir, llegir i escriure molt; tinc moltes inquietuds. Aquests dies aprofito per trucar a amigues, una de les quals en una residència, que sé que estan soles, sense família, i ens distraiem. Així passem el temps: jo vaig tenir un infart fa 10 anys i això va ser el primer avís, ara estic en la pròrroga. Com el meu marit no té mobilitat, abans venia una noia a cuidar-lo, però amb el confinament ha hagut de deixar de venir i ara se n’encarreguen els meus fills. Si fem bondat, confio que a finals de maig estiguem més tranquils».