PERIODISME AMB EL CIUTADÀ

Parlen els treballadors essencials: «Vaig passar amb el bus i em van aplaudir»

Mentre bona part de la societat està confinada, els treballadors de serveis bàsics continuen donant la cara dia a dia per atendre la resta de la ciutadania

EL PERIÓDICO entrevista vuit d'aquests professionals per saber com és la seva vida quotidana quan la resta del món es troba en quarantena

zentauroepp52861767 combo manuel arenas200320093536

zentauroepp52861767 combo manuel arenas200320093536

7
Es llegeix en minuts
Manuel Arenas
Manuel Arenas

Redactor i coordinador de l'equip d'informació de l'àrea metropolitana de Barcelona

Especialista en històries locales, audiències i informació de l'àrea metropolitana de Barcelona i reporterisme social

Ubicada/t a àrea metropolitana de Barcelona

ver +

La pandèmia mundial del coronavirus i les restriccions que ha desencadenat han obligat bona part de la societat al confinament en quarantena. No obstant, i més enllà del personal sanitari, una sèrie de treballadors amb professions estretament vinculades a serveis bàsics continuen donant la cara dia a dia per atendre la resta de la ciutadania malgrat la situació d’excepcionalitat.

EL PERIÓDICO ha entrevistat vuit d’aquests professionals per saber com és la seva vida quotidiana mentre la resta del món està confinat. Parlen de quin és actualment el seu dia a dia, de com les preocupacions fruit de la crisi sanitària han canviat les seves rutines i de la funció social del seu ofici en benefici de la comunitat. Aquestes són les seves històries en primera persona.

«Sabem que en casos d’emergència som la primera línia: va en l’uniforme»

Priscilla Larrañaga (Badalona, 1981).

Sergent de la Guàrdia Urbana

«Des de la Guàrdia Urbana de Badalona aquests dies tractem que es compleixin les mesures de l’estat d’alarma. Al principi, quan tots estàvem a l’expectativa, donàvem informació i avisàvem a la ciutadania, però ara, després de dies advertint, l’hem endurit i fem al voltant d’unes 100-120 denúncies diàries. Es nota que la gent està cansada i ja no vol estar a casa: busca mil excuses per sortir; per exemple, denunciem un senyor per portar un gos de joguina com a excusa i una senyora que portava un carretó de comprar ple de jaquetes i va resultar anar a casa d’una amiga. Tenim assumit que, en casos d’emergència, som la primera línia: va a l’uniforme. Tot i que, com tots, tenim sentiments trobats: volem treballar pel benestar públic, però tenim la preocupació de no emmalaltir per no perjudicar gent pròxima. Estem molt agraïts per com ens està tractant la gent, en especial la comunitat xinesa, que ens ha portat màscares i gels».

Priscilla Larrañaga, sergent de la Guàrdia Urbana de Badalona. / ÁLVARO MONGE

«Si deixem de recollir escombraries un dia, es forma un desastre»

Juanjo Martos (Barcelona, 1982).

Escombriaire

«Des que va arribar el coronavirus als carrers hi ha poca gent, però sí que m’he trobat els típics xavalets fent uns cubates sense pensar gaire amb el cap. Si la gent fos una mica més civilitzada i deixés les bosses on cal, nosaltres ens evitaríem haver de posar les mans en segons quins llocs. És cert que ara, a l’haver por a baixar al carrer, la gent tira les escombraries cada dos dies en comptes de diàriament, tot i que alguns també es busquen aquesta excusa perquè els doni l’aire. Una cosa tinc clara: si deixem de recollir escombraries un dia, es forma un desastre. Per això entenc perfectament que ens toqui treballar: cal donar el servei, de la mateixa manera que el donen sanitaris, bombers o policies. Tot i que no tinguem tant reconeixement a Instagram, els escombriaires també som necessaris».

«Em sento responsable de no contagiar-me perquè treballo amb un grup de risc»

Helena Ginés (Sant Adrià del Besòs, 1992).

Fisioterapeuta en una residència d’ancians

«Habitualment el meu treball consisteix a atendre ancians que necessiten millorar la seva mobilitat articular, així com oferir-los acompanyament. Quan va arribar el coronavirus les activitats grupals i el nostre moviment per les plantes va quedar limitat, de manera que ara dono recolzament a les persones dependents i parlo amb els seus familiars. Em frustra estar tan limitat, però tot i que no pugui treballar amb normalitat, ajudar ja em reconforta: si estigués a casa tancada seria molt pitjor. Aquests dies em sento responsable de no encomanar-me perquè treballo amb un grup de risc, per això evito anar al treball en metro i camino 35 minuts. Em preocupa el possible contagi d’aquestes persones si són derivades a un hospital i, sobretot, el seu aïllament social. I em sorprèn que hi hagi qui no entengui el risc que es corre si es visita un familiar».

«Vaig passar amb el bus i la gent em va aplaudir com a símbol d’agraïment»

Susana Molina (Santa Coloma de Gramenet, 1987).

Conductora d’autobús

«Treballo en un servei de bus diürn, concretament la B15 de Santa Coloma de Gramenet. Si alguna cosa ha canviat arran del coronavirus és que ara hi ha menys trànsit i gairebé ningú puja al bus, així que anem una mica més relaxats; tampoc venem bitllets ni fem bescanvis. Si normalment faig unes 300 validacions en el meu torn, ara n’estic fent unes 16. Respecte a treballar de cara al públic... al principi dius: ‘Caram’, perquè tu també vols quedar-te a casa, però després penses: ‘És que si nosaltres no hi som, la gent no pot arribar a la feina o a l’hospital’. La meva preocupació és la mateixa de tots: sempre hi ha por del contagi. El millor moment durant el coronavirus va ser l’altre dia: vaig passar amb el bus per un lloc i la gent em va aplaudir com a símbol d’agraïment».

Susana Molina, conductora d’autobús. / RICARD CUGAT

«Correus va funcionar fins i tot en la Guerra Civil: la comunicació és un servei essencial»

José Mª Alonso (Barcelona, 1968)

Carter de Correus

 «Tot i que els primers dies van ser d’indecisió, des de l’activació de l’estat d’alarma sí que tenim ordres clares: res de contacte amb el destinatari, deixar paquets a la catifa i no necessitat de firma. És clar que entenc que hàgim de treballar: Correus va funcionar fins i tot en la guerra civil perquè la comunicació és un servei essencial, tot i que és cert que aquests dies el repartiment ha baixat moltíssim, potser fins a un 70% de cop, sobretot en paqueteria. Noto molta inseguretat i recel; la gent és cada vegada més distant perquè ningú sap quant durarà això. Econòmicament no sabem quina serà l’afectació final; de moment ens han partit el torn per no coincidir tots a l’oficina el mateix dia».

«Es van fer comandes d’alimentació que no s’havien fet en la vida»

Dolores Ballesteros (L’Hospitalet de Llobregat, 1960).

Caixera de supermercat

«Al principi hi va haver por, però la meva empresa, l’Hipercor de Barcelona, de seguida va reaccionar amb màscares i guants i va canviar els horaris perquè puguem arribar abans a casa. Malgrat la por, a tots ens toca posar-hi l’espatlla; quan van oferir agafar vacances ningú ho va fer perquè tothom s’hi està escarrassant. A finals de la setmana passada va ser una cosa increïble: es van fer comandes d’alimentació que no s’havien fet en la vida, fins i tot els companys d’El Corte Inglés van baixar a Hipercor a ajudar. Des de dimarts passat hi ha una baixada de l’eufòria: sembla que la gent ha assumit que no faltarà menjar. M’agrada que s’aplaudeixi els metges, però crec que les altres professions que estem de cara al públic també els mereixem».

«La gent que ve a la farmàcia em pregunta com de greu és aquesta crisi»

Olaya Raiss (Barcelona, 1992).

Farmacèutica

Notícies relacionades

«Abans la gent es repartia al llarg del dia, i ara la majoria ve a la farmàcia al matí. Es nota molt el nerviosisme: em solen preguntar com de greu és aquesta crisi. ¿Què solen comprar-nos més? paracetamol, ventolín i ibuprofèn. Veig bé haver de treballar aquests dies per la nostra responsabilitat civil, però crec que als qui estem exposats diàriament se’ns haurien de proporcionar més recursos; per exemple, s’haurien d’agilitar els diagnòstics i s’hauria de facilitar més material: no pot ser que vinguin metges a comprar màscares. Es nota moltíssim la histèria, per exemple de clients de més de 65 anys a què no pots oferir màscares perquè no en tens; tu no tens respostes, tu saps el que saps. És cert que a les farmàcies han apujat les vendes, però això haurà de rebentar per algun costat».

Olaya Raiss, farmacèutica. / ÁLVARO MONGE

«Al parc de bombers estem pseudoconfinats i això també és dur»

David Fernández (Tarragona, 1973).

Bomber

«Són dies d’impotència per les nostres incapacitats personals i col·lectives. Jo, a més, tinc personal de risc al meu voltant i això m’obliga a ser exquisit prenent mesures. Personalment porto molt bé que la naturalesa del nostre ofici ens obligui a sortir de casa: som persones d’acció i el confinament el portem malament, tot i que, a l’haver baixat la corba d’incidències per l’aturada, al parc de bombers estem pseudoconfinats i això també és dur. Em dol que ara que semblava que anàvem a treure cap després d’estar en mínims de personal per la falta d’inversió... arriba això. Nosaltres treballem amb bosses de pobresa i em preocupa que després del coronavirus puguem arrossegar la crisi del 2008. L’única esperança que em queda entre tanta porqueria és que d’això surti reforçada l’organització social de base».