Gent corrent
Thuy Nguyen: «L'abusador és algú amb qui interactuem habitualment»
Filla de refugiats que van fugir de la violència de la guerra del Vietnam, es va formar com a psicòloga forense i ara investiga professionalment els mecanismes que desencadenen la violència sexual.
Thuy Nguyen desconecta de los aspectos más duros de su trabajo en el bosque. /
El comportament ultraviolent de l’ésser humà és una font inesgotable d’inspiració per al cine i la televisió, com demostra l’èxit de sèries com Mindhunter. Thuy Nguyen, doctora en Psicologia i màster en psicologia forense i criminal, investiga la ment de condemnats per delictes sexuals i marca distàncies amb la ficció.
¿Dorm tranquil·la?
Al principi em despertava i em venien flaixos de testimonis de sentències o de certs perfils de condemnats. Però aprens a separar la feina de la teva vida privada i ara dormo millor.
Tracta amb els éssers més menyspreats per la societat.
Especialment els delictes sexuals contra nens em remouen alguna cosa per dins. L’imaginari col·lectiu sol definir les persones que cometen aquests delictes com monstres, malalts, desviats, antisocials...
¿I no ho són?
L’evidència empírica nega que existeixi un perfil prototípic d’abusador: pot ser un professor, un oncle, el millor amic de la família... No és una persona marginal o amb un trastorn mental, sinó algú amb qui interactuem habitualment i que pot portar una vida normal, amb la seva feina, xarxes socials, parella...
¿Sèries com Mindhunter
Generalment recorren a estereotips. Mindhunter busca més la morbositat, però hi ha alguns capítols de Ley y orden. Unidad de víctimas especiales en què es dona informació objectiva. La pel·lícula No tengas miedo retrata bé tant a la víctima com a abusador.
¿Recorda la seva primera entrevista amb un condemnat?
Va ser durant les pràctiques de psicologia forense. Era una persona en llibertat condicional i m’havia amarat molt per intentar tenir una visió el més objectiva possible, però ho recordo amb molta inseguretat.
Normal.
Em va sorprendre trobar una persona bastant normalitzada, oberta a parlar i amb bastantes habilitats socials. Tenia una baixa consciència dels riscos que podrien portar-lo a reincidir.
És investigadora del Grup d’Estudis Avançats en Violència i treballa a l’Institut de Psicologia Forense. ¿Com va sorgir el seu interès en aquest àmbit?
En el meu cas no és una cosa vocacional. Els meus pares eren refugiats de la guerra del Vietnam i la Creu Roja els va traslladar a Espanya. De retruc vam anar a parar a Càceres, on vaig néixer jo, però la nostra destinació final era Mallorca. Jo volia estudiar Belles Arts i dedicar-me a la il·lustració, però la meva família no podia pagar-me els estudis a Barcelona i a la meva mare la preocupava que hi anés sola.
Per això es va matricular en Psicologia a Mallorca.
També m’agradava i vaig començar a interessar-me per les conductes violentes, no només sexuals, sinó en general. Allà em vaig adonar que necessitava més coneixements i vaig venir a Barcelona a estudiar Criminologia. A l’arribar aquí i veure aquesta multiculturalitat em vaig sentir alliberada.
¿Per què?
Fins als 12 anys no vaig tenir DNI, només una targeta d’asil, i l’adolescència la vaig viure bastant malament, perquè sempre em sentia observada i diferent. Cada vegada que entrava en una cafeteria la gent es girava a veure qui era aquesta noia de trets asiàtics.
Notícies relacionadesEls seus pares van fugir d’una violència que va determinar la seva vida i vostè es dedica a investigar-la professionalment.
Mai m’ho havia plantejat així. A casa els meus pares mai van ser gaire donats a parlar sobre la guerra ni sobre el que havien passat. Sí que insistien a parlar vietnamita a casa, per no perdre les arrels, i això és una cosa que ara m’enorgulleix moltíssim.
