Àlex Bass: Cada vegada hi ha més gent fent reggae a Catalunya.

Àlex Bass (pronunciat ‘beis’, en anglès) és el nom artístic d’aquest reggaeman català. Nascut a Badalona fa 27 anys, fill de mare catalana i pare de Guinea Equatorial. Dos grups de reggae ha format des que fa pràcticament una dècada va decidir dedicar-se a la música, The High Connection i The Same Song Band. Ha pujat a l’escenari del Apolo, del Razzmatazz, de diversos festivals del gènere. ¿Com és el món del reggae a Catalunya? Que ho expliqui ell.

– No som precisament a Jamaica. ¿Per què el reggae?

– Per dues coses, principalment: pel ritme i pel missatge.

– ¿Es pot parlar d’una escena reggae catalana?

– Avui dia sí que es pot. Sempre hi ha hagut grups, però des de fa tres anys o així hi ha un ‘boom’. Cada vegada hi ha més gent fent reggae a Catalunya.

–¿Què hi havia abans d’aquest ‘boom’? ¿Qui són aquests precursors?

– Crec que és inevitable parlar de gent com Green Valley o Sr. Wilson. Hi porten molt temps. A Sr. Wilson l’he vist en molts concerts i a mi en concret m’ha ajudat molt. Fins i tot he tingut la sort de gravar amb ell.

– ¿I hi ha alguna mena de geografia del reggae a Catalunya?

Bé... Les festes ‘sound system’, que sempre són al carrer. Hi ha col·lectius: Badalonians Sound, Dance Crasher Sound... És bastant ‘underground’. I per descomptat La Panchita, que és l’estudi on es cuina gran part del reggae català.

– Tinc entès que va passar una temporada a Jamaica. ¿Diria que és imprescindible?

– Jo hi vaig ser per millorar el meu anglès i sobretot el meu ‘patois’, per impregnar-me de l’estil, de com ho fan allà. Crec que algú que fa reggae ha d’anar a Jamaica, igual que algú que fa flamenc ha d’anar a Andalusia alguna vegada. Vaig pensar: «Estic fent una cosa que no neix aquí, que no es genera aquí de forma natural». El mínim que podia fer era anar i allà i aprendre.

Expliqui’m. ¿Com li va anar?

– Vaig ser-hi quatre mesos. Tres a Kingston, després dues setmanes a Ocho Ríos i dues a Port Antonio. Va ser increïble, vaig tenir l’oportunitat de conèixer molta gent que portava escoltant tota la vida.

– ¿Per exemple?

– Per exemple Romain Virgo, Protoje, Popcaan... Vaig tenir la sort de veure la seva rutina d’estudi, com treballaven.

– ¿Treballen diferent?

– És diferent, sí: aquí donem moltes voltes a tot el que és musical i harmònic. Allà és més espontani.

¿Els sorprenia la visita d’un reggaeman català?

– No... Avui dia el reggae està molt internacionalitzat i no els sorprèn. Ho respecten. Que el que fas arribi a tots els llocs acaba agradant.

– ¿Com el va influir el viatge?

– Sobretot a nivell de lletres. A anar amb compte amb la classe de missatges que envies.

– ¿Què vol dir?

– Procuro parlar de coses reals, reals en el sentit que jo les hagi viscut, que jo les hagi patit. Lletres més personals.

– Expliqui’m. No haurà tingut l’oportunitat de tocar en públic a Jamaica, ¿o sí?

– Doncs sí, vaig tenir aquesta sort. En unes festes de barri. Vaig sentir molt respecte. Cantava per a gent que m’entenia 100% el que estava dient, no com aquí.

– ¿Què vol dir?

– Doncs que l’anglès aquí suposa una gran barrera lingüística.

– ¿Per això ara fa reggae en català? Això he llegit.

– En part. Però en part també perquè potser el que faig ara és més personal. Tinc previst treure un nou EP a l’octubre amb... Això, un estil més personal. Més R&B, tot i que sempre amb el deix jamaicà.

¿És difícil la vida d’un reggaeman en un territori que no és reggae?

– Cal pencar, se li ha de fotre canya. Al ser un estil que no és tendència, que és més ‘underground’, costa més fer-se un lloc i consolidar-se.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

– Perquè encara no es guanya la vida amb el reggae.

– En absolut. Entreno nens en un club de bàsquet.