Glòria a Djokovic

Djokovic, aquell 25 d’abril del 2018 en l’argila de Barcelona, deambulava capcot.

"Està acabat".

La cançó es tornava a sentir a les grades. Estava a punt de fer 31 anys, venia d’una lesió molt lletja al colze, i un espanyol que ridiculitzaven al crit de "guru", Pepe Imaz, treia el seu equip tècnic com l’anticrist per haver arrabassat, presumptament, la competitivitat a Djokovic a canvi de molt d’amor. Aquell dia Djokovic, que havia demanat una invitació per participar en el Godó per trobar-se a ell mateix, va perdre de mala manera en el debut contra un eslovac, Martin Klizan, el 140 del món. Durant tant de temps l’aneguet lleig del tennis per haver compartit temps amb esportistes sense tares emocionals com Rafa Nadal i Roger Federer, va guanyar deu Grand Slams després d’aquella tarda en què hi havia qui estava fixant els claus al seu taüt.

La longevitat de Djokovic, ja a un pam dels 39 anys (16 més que Alcaraz), té molt a veure amb la ferida del reconeixement, que potser no arribarà mai a guarir. Malgrat ser el millor tennista de sempre, necessita assolir el seu 25è Grand Slam (un més que Margaret Court) perquè, almenys en la numerologia, no dubti ningú d’ell.

Notícies relacionades

Aquell gol de Lamine

"El meu equip ha sigut fonamental"

El dia que Carlos Alcaraz va enfilar els quatre majors i va conquerir Melbourne per primer cop, Djokovic, que no havia perdut mai una final a Austràlia, va lluitar com si el demà ja fos impossible. Davant un Alcaraz que ha arribat a l’excel·lència física, tècnica i anímica –la sortida de Juan Carlos Ferrero li ha donat encara més calma a la pista–, Djokovic es va negar a ser una comparsa amb potes de gall. Amb les cames fresques, va sublimar el seu esport en el primer set. I quan l’ensostrada nit australiana va engarrotar uns músculs que ja no responien, amb el partit ja a l’altre oceà, es va deixar l’ànima per salvar en un joc sis boles de break i estrènyer, qui sap si per última vegada, el puny.

La seva abraçada final amb Alcaraz no va ser la transferència del testimoni a un hereu, sinó un agraïment. Perquè les llegendes no s’acaben mai. Es recorden.