Anar al contingut

Gent corrent

Paco Marín: «Tinc la meva faceta professional rigorosa i una altra de secreta»

Gemma Tramullas

Paco Marín: «Tinc la meva faceta professional rigorosa i una altra de secreta»

maitecruz

El protagonista d’aquesta autèntica història d’amor al cine és Paco Marín (Barcelona, 1943), que va agafar una càmera als 13 anys i encara no l’ha deixat anar. Ja jubilat, continua fent pel·lícules casolanes en les quals aboca la seva necessitat d’explicar històries.

¡Té les parets del seu dormitori folrades de DVD!

M’agrada molt el cine, el visc, i he preferit col·locar les pel·lícules a la meva habitació, que és el meu espai més íntim, així les veig cada dia. Formen part de la meva vida quotidiana.

El seu pare, Francisco Marín, ja era operador del Nodo.

Va començar com a meritori de càmera als estudis Orphea, que eren a Montjuïc. Després de la guerra va acabar pres, però al sortir li van oferir l’oportunitat de treballar al Nodo.

¿Un roig en el noticiari franquista?

No hi havia d’haver gaire gent que sabés manejar una càmera. Ell rodava mentre feien les grans obres, com els pantans, però mai anava a les inauguracions. Durant els actes oficials es quedava al despatx amb un policia. Després va rodar moltes pel·lícules, entre elles Los Tarantos.

¿El seu primer contacte amb el cine va ser a través del seu pare?

Sí, vaig començar a treballar als 13 anys com a aprenent de càmera a Pistoleros de Arizona, el primer ‘spaguetti western’ que es va rodar a Barcelona. Allò era al·lucinant: cavalls, indis, pistoles, baralles, caigudes... La meva següent pel·lícula va ser Totò de Arabia.

Va rodar més de 130 pel·lícules amb estrelles nacionals i internacionals com Orson Welles o Klaus Kinski.

En aquell moment treballava amb ells com amb qualsevol altre. És amb la perspectiva del temps que dius: “¡Hòstia, però si jo he estat amb Orson Welles!”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

¿Es guanyava bé fent cine?

D’època puixant només n’hi va haver una, la del spaguetti, entre 1964 i 1972. Hi havia eina per a tothom, fins a la primera crisi. Jo treballava molt, però entre la crisi i la meva relació amb el PSUC (havia filmat clandestinament assemblees i manifestacions) cada vegada m’oferien menys pel·lícules. Molts companys van deixar la professió. Diria que dels anys 60 soc l’únic que queda.

Va treballar a TV-3 durant gairebé 30 anys, però mai va abandonar el cine.

Tinc la meva faceta professional rigorosa i una altra faceta interior, secreta. He escrit obres de teatre, articles i molts guions i hauré rodat uns 20 curtmetratges de ficció casolans. Jo sempre he volgut explicar històries i la meva manera d’expressar-me ha sigut rodant curts. Tècnicament no tenen qualitat, però el seu valor està en les històries perquè són meves i m’emocionen.  

Ja jubilat ha fet diverses pel·lícules sobre els especialistes i secundaris de l’‘spaguetti western’ que havien caigut en l’oblit.

Quan em van trucar per col·laborar en el documental Goodbye Ringo, sobre la història dels estudis Balcázar d’Esplugues, em va encantar la idea perquè soc un nostàlgic. Llavors en quedaven tres de vius: Dámaso Muni, Jaume Mir i Alberto Gadea. Són personatges fascinants, amb vides fora del normal i absolutament desconeguts. Avui només queda Gadea, que ara és el meu actor fetitxe.

Aquestes pel·lícules només les veu el seu cercle íntim. ¿Li agradaria que tinguessin més difusió?

A mi el que em dona plaer és preparar-les, rodar-les i al final compartir-les amb la gent que hi ha participat. De tant en tant les puc ensenyar a persones com vostè i, si agraden mínimament, ja n’estic satisfet.

¿Es planteja fer una pel·lícula sobre la seva vida?

No. Em veig capaç d’inventar, imaginar, somiar i tergiversar històries, però no podria dir la veritat.