Herminio Martínez: "Vaig tenir el privilegi de créixer al costat de gent excepcional"

Malgrat la inequívoca sonoritat del seu nom, a la conversa amb Herminio Martínez (Bilbao, 1930) l’anglès flueix amb més naturalitat que l’espanyol. Va ser un dels 3.800 nens bascos de la guerra que, després del bombardeig de Guernica, van embarcar a l’Habana  rumb a Anglaterra. Allà va conèixer Alec Wainman, un quàquer poliglot que va ser voluntari sanitari durant la guerra civil. Wainman va retratar la vida a la rereguarda republicana i les seves fotos s’exposen al Museu d’Història de Catalunya.

Amb 7 anys era dels més petits a bord de l’Habana

¡És clar! Anava amb el meu germà, que tenia 11 anys, i la primera nit una nena repetia sense parar: “Que li diguin al capità que vull tornar a casa, que li diguin...". Hi havia tempesta al golf de Biscaia i estàvem tots marejats.

Van desembarcar a Southampton el 23 de maig de 1937.

D’allà ens van portar a Stoneham, un camp de tendes de campanya. ¡Menjàvem tan bé! No s’imagina la gana que passàvem a Espanya. Ens feien classes, però jo m’escapava al bosc. Vaig néixer a El Regato, un poble miner preciós, i era feliç a la muntanya.

Era un esperit lliure. Encara ho és.

Sempre vaig ser molt racional i independent i he conservat aquesta llibertat. Durant molt temps les meves úniques possessions van ser una màscara antigàs i un llibre en espanyol, Los viajes de Gulliver, però vaig tenir el privilegi de créixer al costat de gent excepcional que es va cuidar de nosaltres.

¿Qui eren aquestes persones?

Republicans exiliats de la generació de Lorca i des de sindicalistes fins a aristòcrates anglesos. Vaig passar per diverses colònies que acollien els nens i durant dos anys vaig viure amb una parella de cristians metodistes que em va tractar com un fill i em va portar a l’escola a aprendre l’anglès. Eren pacifistes i ho van perdre tot quan es van negar a lluitar a la segona guerra mundial.

Gent idealista, amb uns forts principis.

Tots eren uns grans humanistes. A la colònia de Carshalton vaig conèixer Alec Wainman. Havia tret 13 republicans d’un camp de concentració francès, entre els quals el director de teatre Pepe Estruch. Amb ell representàvem obres de Calderón i Lope de Vega i Wainman participava en les lectures de Shakespeare. Per Nadal, Juan Negrín ens portava regals.

Amb el temps, la majoria de nens van ser repatriats però vostè es va quedar.

Van estar a punt de repatriar-nos, però van descobrir que la meva mare no havia firmat el nostre retorn. Mentre esperàvem la decisió ens van portar a Margate i allà vaig sentir poesia per primera vegada. Rubén López Landa havia creat un grup de poesia espanyola i encara recordo els versos del desterrament del Mío Cid: Por la terrible estepa castellana, /al destierro, con doce de los suyos / –polvo, sudor y hierro–, el Cid cabalga.  

Aquesta etapa va marcar la seva vida.

Em va donar seguretat i em va convertir en la persona que soc. Amb 14 anys vaig haver de posar-me a treballar i com que no tenia qualificacions vaig anar d’una banda a l’altra de Londres canviant de feina. Estudiava de nit i em vaig llicenciar en llengua espanyola i francesa i vaig fer un màster de poesia espanyola.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Viu a Cambridge, però no ha perdut les arrels.

Soc un espanyol republicà i per a mi és un deure fer conèixer el període de la Segona República, la seva cultura i totes aquestes persones meravelloses. Els efectes de 36 anys de feixisme encara es noten en la forma de vida a Espanya. És el resultat d’un forat de dues generacions de gent excepcional.