Laura Jareño: «Em feia vergonya tenir un trastorn mental»

Els anys més durs de la vida de Laura Jareño (Santa Coloma de Gramenet, 1984) caben en aquesta frase: "Qué me pasó / se me olvidó reír / cuánta pena para este alfeñique". És d’una lletra del seu germà, amb qui a més de passió per la música i l’art comparteix la lluita contra els estigmes i autoestigmes de la salut mental després d’una llarga depressió. I ho fa des d’Activament Catalunya Associació, autogestionada per persones que han patit trastorns en primera persona.

–¿Quan va aparèixer el trastorn mental en la seva vida?

–El 2010, després d’una depressió-ansietat mal diagnosticada. Aleshores em van ingressar per primera vegada; jo tinc trastorn bipolar i em va enganxar en plena fase de pujada.

–¿Quines van ser les causes?

–Va arribar perquè vaig estar un temps fumant porros en excés i vaig passar per situacions molt traumàtiques, com una experiència de violència de gènere. Això, sumat a l’estrès laboral, va desembocar en un brot psicòtic.

I, és clar, va marcar un abans i un després.

–Totalment. Jo treballava com a psicòloga, i veure’m a l’altra banda em va marcar moltíssim. Em feia vergonya tenir un trastorn mental. Portava sempre una motxilla carregada que no volia que ningú veiés.

–¿Hi ha hagut episodis posteriors?

–Un d’ansietat, però a aquest nivell de perdre la raó... mai. El que més em va xocar va ser la vergonya; aquest sentiment de creure que tothom em rebutjaria, quan la que més em rebutjava era jo mateixa.

–¿Com va aconseguir sortir d’aquesta espiral? 

–A banda de tenir el recolzament de la meva parella i la meva família, coneixent gent que havia passat per un sofriment similar. Jo tenia un fort autoestigma: no és que no m’hagués sentit rebutjada per la societat alguna vegada, però tots els prejudicis com ara que som violents o infantils els havia fet meus.

-Es refereix, entenc, a Activament. 

-Sí. La meva companya Maribel Catalán i jo vam fundar el 2014 la primera delegació de l’associació a Catalunya, a Santa Coloma de Gramenet. En aquest procés vaig conèixer gent que patia però seguia amb la seva lluita i la seva vida digna. De mica en mica vaig anar sortint de l’armari de la salut mental i traient-me el llast de l’autoestigma, que em feia més mal que el mateix trastorn.

–Quina paradoxa, la societat: unes vegades et condemna, d’altres et salva.

–Exacte. Vaig començar a notar que tornava a tenir les regnes de la meva vida: ¡és un camí, ho estic intentant! (riu). Me’n vaig adonar el Dia de l’Orgull Boig, que l’any passat es va celebrar per primera vegada a Barcelona. El vaig sentir tan meu... va ser molt bonic.

–D’Activament, el més interessant és que la gestionen els que han patit el trastorn.

–Això mateix. Per nosaltres és una gran oportunitat; jo fa gairebé tres anys que hi treballo.  A través del recolzament mutu i l’apoderament creiem en una societat inclusiva, però no des del "pobret, ha de cabre aquí", sinó des de la igualtat de drets i ciutadania activa dels que tenen un trastorn mental.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què li contestaria a algú que afirma que “l’estigma no existeix”?

–Li oferiria les nostres experiències vitals. Que existeixi no vol dir que tothom estigmatitzi: hi ha gent boníssima i molt sensibilitzada. No s’ha de culpabilitzar tothom: jo mateixa em vaig autoestigmatitzar.