Anar al contingut

Mireille Tumba: "En la lluita contra una injustícia, res és menyspreable"

Voluntària en la transversal necessitat de lluita contra qualsevol injustícia. Allà on es respiri precarietat de recolzament, ella ofereix el seu altruisme

Carme Escales

Mireille Tumba: "En la lluita contra una injustícia, res és menyspreable"

Viatge i intercanvi cultural van engendrar Mireille Tumba (Brussel·les, 1965). Els seus pares es van conèixer a Mallorca, l’illa de la seva mare on ell, belga, estiuejava. Mireille va estudiar turisme i a la capital d’Europa va treballar en una agència de viatges que tramitava viatges amb avió i amb tren per a italians emigrants per feina a Bèlgica. L’esperit multicultural defineix aquesta professora de fFrancés en un institut de Madrid, compromesa en múltiples causes, militant de la justícia.

-Durant quatre anys va visitar preses que no coneixia.

-Als 16 anys vaig tenir un professor de Sociologia, a Brussel·les, que era voluntari en una presó. El que explicava de les seves visites em va impactar. A l’arribar a Madrid vaig contactar amb l’associació de col·laboradors amb les dones preses (ACOPE). I cada diumenge de 9 a 15 h acudia a conversar amb dones a Brieva (Àvila) i Alcalá Meco. Moltes no tenien ni família al país, ni advocat perquè els d’ofici estaven saturats.

-Simplement conversant, ¿què s’aconseguia?

-Escoltar-les era fer-les sentir-se respectades i acceptades com a persones. A mi sempre m’ha semblat molt injust que el lloc en el qual neixes, a Botswana o a París, l’educació, els estudis, els mitjans de l’entorn familiar no els esculls tu, però són els que marquen moltes vegades que algú pugui acabar a la presó. Allà moltes d’elles eren  estrangeres que havien transportat droga.

-¿En què més s’ha implicat?

Marea verda, Plataforma d’afectats per la hipoteca, recollida d’aliments, fundació Eddy i Madrileñ@s por el Derecho a Decidir. L’1 d’octubre mirava la televisió jo sola i no podia creure que aquella violència estigués passant a Europa. I vaig buscar qui estava disposat a sortir al carrer a Madrid. Jo ho estava.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

-¿Com digereix la frustració en lluites de David contra Goliat?

No veig cap altra opció que treballar més i més. Davant d’una frustració, més acció. Moltes vegades sense pensar en el resultat, sinó en la importància de denunciar la injustícia. Moltes gotetes omplen un got. Res, per molt petit que sigui, és menyspreable, des d’una conversa amb un company, amb un antic alumne....

-¿Els seus pares li van inculcar esperit de lluita?

La meva mare és una lluitadora de la vida, però és de la generació a qui espanta tot el relacionat amb la denúncia social. Sap poc o res de les meves lluites. O no ho vol saber. La seva frase preferida: "No et posis en política!", una frase molt freqüent durant la dictadura. Però jo sempre he sigut molt sensible a les injustícies, ja a l’institut m’acostava a les companyes vulnerables o aïllades.

-Això enllaça amb el seu recolzament a la Fundació Eddy.

Sí, és la primera llar a Espanya per a víctimes de LGTBI-fòbia. Persones a les quals les seves famílies prefereixen no veure, o que són perseguides per la seva condició sexual. Jo vaig una vegada a la setmana al seu pis d’acollida a orientar-los sobre el seu currículum com a porta per a la seva inclusió laboral. Les injustícies em maten. I m’horroritza el silenci de la gent, que en ple segle XXI no omple els carrers per denunciar cada injustícia.

-¿Quins avantatges aporta ser filla de pares de nacions diverses?

Ser multicultural em facilita empatitzar naturalment amb persones d’altres nacionalitats. A Brussel·les, a la meva colla hi havia marroquins, turcs, espanyols, italians, grecs...Tots fills d’immigrants. Compartíem la diferència de parlar un altre idioma a casa i tenir un altre lloc de referència a més de Brussel·les. Potser això expliqui que gairebé totes les meves amigues a Madrid són estrangeres: belgues, franceses, angleses. Compartim el mateix marc mental, el mateix idioma metafòricament parlant.  Viatjant jo em sento com casa, a gust.

-El francès, llengua que ensenya, és un reducte en els instituts.

Sí, en la generació dels 60, era la primera llengua estrangera. Després l’anglès es va imposar i ara el segueixen el xinès o l’alemany. En les meves classes el meu objectiu és que els alumnes vulguin seguir estudiant-lo i que vulguin viatjar. El viatge obre la ment, contextualitza i ajuda a pensar.

Temes: Gent corrent