José Aznar: "Em vaig dir: 'José, a tu què t'agrada, ¿el garatge o la psicoteràpia?'"

Diu la targeta de presentació del doctor José Aznar: "Metge psicoterapeuta altruista, fa psicoteràpies gratuïtes a les persones interessades a conèixer-se a si mateixes per ser més felices". La raó per la qual aquest home nascut fa 69 anys a Barcelona i criat al barri de Sant Andreu pot fer aquest desplegament de generositat és perquè l’economia la té coberta: va heretar una gasolinera que li dona el necessari per viure.

–Tinc entès que anava per a metge internista.

–Doncs, sí. El que va passar va ser que al fer l’examen MIR em van dir que a Barcelona no hi havia medicina interna, que havia d’anar a Palma de Mallorca. Jo volia quedar-me aquí i vaig pensar: "I què faig jo ara". Llavors em diuen: "Té un minut per pensar-ho".

–Un minut per decidir la seva vida.

–Imagini’s. Jo, com que havia anat a un psicoterapeuta mentre feia la carrera, vaig triar psiquiatria. Psiquiatria al Clínic.

–No se’n va penedir, suposo.

–No... Si és que existeixen les casualitats, la vida és sàvia i mou fils. Si un es deixa portar troba tot el que busca.

–La gasolinera. Expliqui’m la història.

–Va començar com una carboneria que els meus avis, que eren de Salamanca, van muntar quan van venir aquí. Van començar així i després el meu avi va muntar un garatge, i llavors va començar a posar petroli, que abans s’utilitzava per a les cases, les estufes, i també va posar pals de gasolina i gasoil, per als cotxes.

–Estem parlant dels anys...

–Anys 50. Jo era un nen. Quan el meu avi va morir, va deixar aquest negoci a la meva mare i la meva mare... Els meus pares me’l van deixar a mi. En vida. Al meu germà, que era farmacèutic, li van muntar una farmàcia i a mi em van deixar la gasolinera. Que és garatge i gasolinera, en realitat.

–¿Quina edat tenia?

–33 anys o així...

–Ja estava exercint.

–Estava al Clínic, aprenent psiquiatria. Però al sortir d’allà vaig agafar la gasolinera.

–¿I què va passar?

–Que de seguida em vaig adonar que no era el que volia. Volia fer psicoteràpies gratuïtes. El negoci ja em donava menjar i jo no volia més diners. Llavors vaig començar a promocionar-me amb els amics, els familiars i, fins i tot, amb els clients de la gasolinera. A poc a poc, vaig anar rebent pacients.

–¿Vol dir que feia les dues coses?

–Sí, durant uns quants anys. Fins que va arribar un moment que em vaig dir: “José, a tu què t’agrada, ¿el garatge o la psicoteràpia?” I em vaig contestar: "Doncs a mi m’agrada la psicoteràpia". I llavors em vaig dir: "Doncs dedica tot el dia a la psicoteràpia i paga-li a algú perquè porti la gasolinera".

–O sigui, que ha estat més de 30 anys fent psicoteràpies gratis.

–Sí. Més o menys.

–Suposo que la gent que el ve a veure és perquè no pot pagar-se una consulta.

–Jo diria que la meitat podrien pagar-la. Més o menys. Però a tots els tracto igual.

–¿Cap pacient li ha demanat que el deixi pagar?

–De vegades, quan comencen la teràpia, algun. Em diuen: "Almenys tingui 10 euros", i jo m’hi nego; llavors em diuen que em compren alguna cosa, jo els dic que d’acord, i acaben donant-me una ampolla de vi o de cava, o xocolates.

–¿Mai ha tingut més pacients dels que pot atendre?

–Bé... El que faig és omplir primer els dies feiners i, si hi ha més gent, també treballo dissabte i diumenge. Però estic content. No em sobrepassa, al contrari, me n’alegro.

–¿Li produeix especial satisfacció no cobrar?

–Miri, jo estic encantat de donar el meu temps, la meva energia, el meu coneixement, la meva experiència, a canvi de res. Jo aprenc d’ells i ells de mi. Això és el millor.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Li queda temps per passar per la gasolinera?

–No, no. No fa falta. Confio plenament en l’encarregat.