Carles Cervantes: «L'arxiu és un homenatge als treballadors anònims»

No hi ha ni un sol pam dels 35.000 metres quadrats de l’antiga fàbrica Damm a Barcelona que Carles Cervantes (Barcelona, 1955) no hagi rastrejat a la recerca d’algun trasto per emportar-se a l’arxiu històric de l’empresa. El fons recorre els 143 anys d’història de la cervesera i consta de 23.000 objectes i documents catalogats, 64.000 fotografies i filmacions equivalents a dos anys i mig de visionament. Un llegat impressionant comparat amb altres grans arxius comercials que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, com el de la Companyia General de Tabacs de les Filipines (13.920 unitats de catalogació i 10.000 fotografies) o el de la Maquinista Terrestre i Marítima (4.819 unitats i 109.000 imatges). I tot això impulsat per treballadors.

La seva relació amb l’empresa ve de lluny.

Quan era nen ja venia a la fàbrica a buscar els regals de reis perquè el meu pare era l’encarregat general i va treballar aquí 40 anys. Jo ja en porto 45. Hi ha Cervantes en aquesta empresa des dels anys 20 i això fa que li tinguis una estima i una passió. El col·leccionisme és una afició que s’ha convertit en gran part de la meva feina.

¿De qui surt la iniciativa de l’arxiu?

De tres treballadors romàntics que comencem a guardar material en el nostre temps lliure: Pedro Peiró, Manuel Peribáñez i jo. El 1992 va es va aturar la producció a la fàbrica i teníem molt espai. Jo era administratiu, treballava de vuit a tres, sortia a menjar i després tornava per buscar a tots els racons.

A l’arxiu hi ha barrils, envasos, neveres, màquines de totes les èpoques, documents de tot tipus, però també material d’oficina ¡i fins a una vella centraleta telefònica!

A través de l’arxiu es pot fer un recorregut per 142 anys d’història de l’empresa i de la ciutat, però també de la tecnologia. Això és l’ànima de l’empresa, que ha contractat tres documentalistes per catalogar tot el material. Jo no hi he aportat res, només recupero una memòria que ha estat dormint perquè en el futur es pugui consultar i exposar al públic.

Tenen molt material del temps de la República.

S’ha conservat la fitxa de Durruti [el mític anarquista], que va treballar diversos mesos a la fàbrica, cartells d’artistes republicans com Artel i llibres de la biblioteca que José Damm va posar a disposició dels treballadors i que porten el segell Cerveses Damm Cultura i Propaganda. La setmana passada va venir una senyora a portar-nos fotos de les dones que treballaven rentant envasos en unes condicions molt dures.

No tothom valora aquests documents.

Per a mi l’arxiu és un orgull i un homenatge als treballadors anònims. M’emociona veure els llibres comptables dels anys 40 en què treballadors que anaven a cobrar a final de mes firmaven amb l’empremta dactilar. Eren analfabets, però no tontos. Els carreters, per exemple, sabien quan els cavalls estaven nerviosos i abans de posar-los els arreus els feien un volt perquè es calmessin.

Vostè és el disc dur de la Damm.

Quan es tracta de parlar dels valors de la companyia potser soc el que sap més coses, sí. ¿Vostè coneix la llegenda que hi ha darrere del nom Xibeca?

Doncs no.

A mi no em quadrava que l’ampolla més gran de Damm portés el nom d’una òliba petita [xibeca, en català]. Investigant vaig trobar una obra de Josep Pous i Pagès sobre el bandoler Rocabruna que parlava d’una dona que va rebre poders d’una òliba i es va convertir en una bruixa alta i esvelta, la bruixa Xibeca. Quan la gent veia una silueta estilitzada l’associava amb la bruixa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿I què té a veure amb la cervesa de litre?

Vaig trobar unes factures dels anys 30 en les quals ja apareixia el terme “format Xibeca”. Quan, el 1968, l’empresa va voler treure al mercat una cervesa de litre amb un envàs de coll llarg li va posar el nom d’aquesta expressió popular.