Gent corrent

Junyi Sun: "La meva vida té paral·lelismes i creuaments amb la de Bruce Lee"

El ballarí i coreògraf tracta el tema de la identitat a través de l'heroi de les arts marcials.

zentauroepp46831236 junyi sun190212101723

zentauroepp46831236 junyi sun190212101723 / ELISENDA PONS

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

A més de la famosa frase "be water, my friend" (sigues aigua, amic meu) encunyada per Bruce Lee, el mite de les arts marcials també deia que el més difícil era expressar-se a través del moviment de forma honesta, sense mentir-se a un mateix. Aquest és l’objectiu de Junyi Sun (València, 1987), ballarí i coreògraf de la companyia Kernel Dance Theatre, que tracta temes com la identitat a través d’un llenguatge, que integra la dansa contemporània, el teatre i les arts marcials.

El títol del seu primer solo, Am I Bruce Lee

He agafat el títol del documental I Am Bruce Lee i l’he convertit en una pregunta retòrica. Òbviament jo no soc Bruce Lee, però em va semblar interessant poder atraure més gent a la dansa a través d’una icona tan popular. L’any passat em van donar el premi de la crítica al millor ballarí, ¿però de què serveix si la dansa no arriba a la gent?

¿I funciona? ¿Ve més gent a veure’l?

Encara és un treball en procés que estic creant a La Piconera [la residència de la Companyia de Dansa Contemporània Sol Picó], però quan el vaig presentar a la Sala Hiroshima va venir gent que no sol anar a espectacles de dansa. Però aquest no és l’únic motiu. La meva vida té paral·lelismes i creuaments amb la de Bruce Lee.  

¿Per exemple?

Entre els xinesos existeix el concepte de l’home-plàtan.

¿Què vol dir?

Groc per fora i blanc per dins. Significa que no ets xinès, xinès. Bruce Lee era considerat un oriental als Estats Units i un occidental entre els xinesos.

I vostè també viu aquesta dualitat.

Vaig néixer a València, però vaig créixer a Tarragona i des dels 12 anys visc a Barcelona. Els meus pares són xinesos i tenien un restaurant. Estaven tan abocats en el negoci que a mi em va criar una família catalana fins als 3 o 4 anys. Quan vaig tornar a casa meva no podia comunicar-me amb la meva mare, perquè jo parlava català i castellà i ella xinès.

És una situació molt xocant. I dura.

En la cultura xinesa l’amor s’expressa donant-te menjar i un lloc per dormir, però jo estava acostumat a l’afecte de la meva família catalana. De petit em mirava al mirall i pensava: “¿Soc xinès? Si parlo català, ¿per què soc diferent?”.

S’entén això de l’home-plàtan.

A mi aquí m’han cridat pel carrer: “¡Eh tu, Bruce Lee! ¡Eh tu, Jackie Chan!”. Això no és cap honor, pot arribar a ser un estigma. ¡Soc una persona i tinc la meva identitat!

¿Què va passar quan va començar a utilitzar elements autobiogràfics en la dansa?

A partir del 2015 vaig començar a investigar i a descobrir el meu propi moviment. Al principi recordo molta foscor; treus coses de tu mateix i t’adones que allà hi ha desordre, caos i tristesa, però també moments de superació i alegria. Crec que per això vaig començar a dedicar-me a les arts escèniques, per trobar-me a mi mateix. Sense tot el que he viscut a la companyia Kernel Dance Theatre no hauria arribat fins aquí.

¿Què vol comunicar exactament?

A vegades crec que massa coses: el racisme, les injustícies, la precarietat, les imposicions familiars i socials, la dificultat de ser un mateix... ¿Per què m’he de casar amb una dona xinesa i guanyar molts diners? ¿Puc fracassar sense por i ser feliç amb poca cosa? ¿O he de ser tan gran com Bruce Lee?

Notícies relacionades

Ell és un superheroi.

M’agrada la seva mentalitat i la seva capacitat d’adaptació i superació, però vull trencar amb aquesta imatge de superestrella. Ell no volia que l’imitessin, sinó que cadascú creés el seu propi sistema de moviment. Els artistes joves tenim molt a dir en aquest sentit, ¿però qui ens recolza? La precarietat fa que la idea d’abandonar sempre estigui present en el sector de la dansa.