Anar al contingut

Gent corrent

Laura del Río: "Jo no volia treballar d'alguna cosa, volia ser cantant les 24 hores"

La soprano es va imposar al rígid sistema educatiu i a la pressió social per realitzar el seu somni de cantar òpera.

Gemma Tramullas

Laura del Río: "Jo no volia treballar d'alguna cosa, volia ser cantant les 24 hores"

RICARD CUGAT

Després de fer d’arquitecta i professora, Laura del Río (l’Hospitalet, 1987) ha fet realitat el seu somni de ser cantant d’òpera. La soprano, que fa miques els tòpics sobre el cant líric, és l’única catalana que ha arribat a la final del prestigiós concurs Tenor Viñas, al qual s’han presentat 500 cantants de 61 països. Aquest diumenge se celebra el concert final al Gran Teatre del Liceu, que serà retransmès per ‘streaming’ a partir de les 18.00 hores.

Laura del Río... Sona bé com a nom artístic.
Em dic Laura Martínez del Río. Em vaig treure el Martínez i utilitzo el meu segon cognom, però el meu pare està molt content.

¿Tenia referents musicals a casa?
La meva mare em cantava jotes i el meu pare no afinava, però als 12 anys em van regalar un teclat i em passava les tardes escoltant música i component. Un dia vaig anar a veure l’assaig de Fidelio al Liceu i escoltant El cor dels presoners se’m saltaven les llàgrimes. Alguna cosa se’m va despertar dins meu i em vaig dir: “Jo vull fer això”.

No obstant, es va llicenciar en arquitectura.
També tenia molta traça amb les mates i la física. Tal com està dissenyada l’educació, el tema artístic no està ben guiat i la música no es veu com una professió. Quan dic que he estudiat música em pregunten: “¿Ah, però això s’estudia?” ¡¿Que si s’estudia?! ¡És la carrera que més hores i anys li he dedicat! Són 14 anys i continues estudiant tota la vida. I en l’òpera a més de cantar has de saber actuar i és molt important la forma física.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Durant un temps va combinar arquitectura i música.
Treballava com a arquitecta i havia acabat el grau professional de piano. En aquell moment cantar era el que em feia més feliç, però no hi podia dedicar el temps necessari. Aleshores va venir la crisi i es va carregar el sector de la construcció.

I va decidir apostar per la música.
No és una cosa racional, sents que allò és el teu tot encara que no sàpigues per què. Jo venia de l’arquitectura, tot superracional i planificat. Ho vaig deixar tot per dedicar-me a la música sense tenir res segur, però sentia més que mai que allò em feia feliç.

Estudiar música no és precisament econòmic.
Per poder pagar els quatre anys del grau superior de música havia de treballar en una cosa que em permetés compaginar les dues coses. Vaig fer un màster en educació i vaig treballar en una escola de nois tutelats. Allà no serveix res del que has après en el màster.

No s’arruga davant de les dificultades.
Feia classes de plàstica i música a nens amb situacions vitals molt problemàtiques. Has de fer contínuament activitats diferents i anar adaptant-te al dia a dia. ¡Fins i tot els vaig portar un grup de pop-rock a l’aula! L’experiència em va ajudar per al tema del cant en el terreny emocional, de seguretat en mi mateixa, de consciència personal i de tracte amb les persones.

¿Ha aconseguit viure del cant?
Sí, a poc a poc. El millor de la part artística és que va més enllà de dedicar-se a alguna cosa per guanyar-se la vida. Jo no vull treballar d’alguna cosa, jo vull ser cantant les 24 hores al dia. Vull ser jo mateixa, tot i que mai arribi a tenir un Iphone, una casa, un cotxe i un gos.

L’òpera continua tenint fama d’elitista i avorrida. ¿En altres països és diferent?
No es pot començar per una òpera de sis hores de Wagner; cal entrar a poc a poc i sobretot anar a veure-la en directe, perquè les vibracions són diferents. Quan faig audicions a Àustria sempre vaig a l’òpera. Hi ha una part del teatre, al voltant de la platea, on estàs dret i si compres les entrades dues hores abans de la funció costen només 3 o 4 euros.

Òpera al preu d’una cervesa. ¡Això és promocionar la cultura!
Estàs veient les primeres figures d’òpera allà mateix, a platea, per tres euros i està ple cada dia. Qui no veu òpera és perquè no vol.