«'¡Pallasso Popi, fes la rialla!', em diuen els nens»

La primera vegada que Henry Cobeñas es va deixar posseir pel pallasso va ser en el primer aniversari del seu primogènit, el Rubén. Li va dir a la seva dona, la Rosa, que calia fer les coses “com Déu mana”, va trucar a la seva tia al Perú per demanar-li el vestit i el dia assenyalat va arrasar a l’escenari amb gràcia, carisma i enginy. Es va batejar a si mateix Popi i va començar una carrera al món de les festes infantils que més tard va ampliar al món de les festes d’adults i, més tard, al dels casaments. Li va anar tan bé que a poc a poc ha reclutat als seus germans per cobrir la demanda: primer Pipo, després Popita i al final Pepo.

-Li van enviar el vestit des del Perú... ¿Aquí no hi ha vestits de pallasso?

-N’hi ha, però més senzillets. Els d’allà són més treballats.

-¿I a què es deu això? ¿Per què són més elaborats els vestits peruans?

-Perquè allà hi ha més tradició. Aquí això dels pallassos no s’estilava. Jo estic segur que hem sigut els llatinoamericans els que hem introduït això del pallasso a les festes infantils. De fet, la competència és sobretot llatinoamericana.

-Quatre germans, els quatre van emigrar, els quatre tenen el que cal tenir per ser pallassos. Notable.

-La família per la banda materna sempre ha sigut molt de la broma, molt de riure. La meva tia Manuela, Mañuca, també era pallassa en el seu temps lliure. Ella va ser la que em va enviar el primer vestit.

-Expliqui’m què va passar després d’aquesta actuació.

-Que em va anar molt bé. La gent va pensar que era un professional. Els pares d’aquesta festa, amics, van començar a trucar-me perquè animés les festes dels seus fills. Em vaig adonar que allà hi havia alguna cosa. Vaig començar a repartir targetes i em va començar a trucar més gent.

-¿I vostè, a què creu que es deu?

-Al carisma. Francament, jo crec que moltes vegades m’ho passo millor que els nens.

-“Txu-txu-ua-ua-ua...”. ¿Ho he dit bé? Pràcticament... no sé. Un crit de guerra. Si els pallassos anessin a la guerra.

-És una cançó infantil. “Txu-txu-ua, txu-txu-ua, txu-txu ua-ua-ua”. La vaig sentir per primera vegada a un pallasso que feia una animació a Ripollet i vaig decidir adoptar-la. Té molt èxit. Tothom la balla.

-I el riure.

-Sempre entro amb aquesta rialla. Primer el xiulet, i després deixo anar la rialla. De vegades vaig pel carrer i em trobo amb un nen que em reconeix i em diu: “Mira, mira, és el pallasso Popi. Pallasso Popi, fes la rialla”.

-I vostè...

-Jo els dic que en aquell moment no puc fer la rialla perquè no soc el pallasso Popi. Però els faig una altra rialla. La rialla només em surt quan vaig vestit de Popi.

-Un famosíssim pallasso veneçolà es deia Popy. Però amb i grega.

-Sí, li vaig canviar la i perquè no fos el mateix, però va ser per ell, pel Popy veneçolà, sí.

-Tot i que li va bé, no es guanya la vida amb això, ¿oi?

-No, jo soc enginyer en geodèsia i cartografia. La veritat és que el Popi em va ajudar molt durant la part més dura de la crisi.

-Expliqui-m’ho.

-Bé, treballava en el meu sector, però em vaig quedar a l’atur. Vaig ser comercial i vigilant de seguretat, però alhora vaig anunciar el Popi a internet i vaig triplicar les presentacions. De vegades, després de fer torns de vigilància de 12 hores, me n’anava a actuar en una festa infantil.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Tenir el poder de fer riure els nens. Estarà d’acord que és una de les coses més gratificants que hi ha.

-Sens dubte. És el millor. Produeix una gran satisfacció. ¡I als grans! Moltes vegades els pares també aplaudeixen al final del xou.