Mario Lucero: "Les bitlles són com una forma de vida per mi"

Avança el peu esquerre, flexiona els genolls, inclina el cos cap endavant, inspira de forma conscient, manté la respiració mentre porta el braç dret cap a enrere i llavors... ¡zas! acompanya el llançament del bitllot (una espècie de bitlla petita), que aterra al punt just. El llançament perfecte. Mario Lucero (Buenos Aires, 1964) es va enganxar al joc de les bitlles catalanes poc després d’arribar a Catalunya fugint del ‘corralito’ argentí.  

Sembla que s'ho pren molt seriosament.

Per mi les bitlles són com una forma de vida, com qui fa meditació o ioga. Cada tarda, després de la feina, m’entreno a les pistes del Club de Bitlles Poblenou, al Parc Central, i els dissabtes m’entreno amb el meu club, el Siuranenc d’Horta, a la plaça Botticelli.

El seu objectiu no és competir.

Jo el que busco és trobar el meu estat d’equilibri. Quan m’entreno som només jo i les bitlles. Tanco els ulls i és com si em passés un escàner, se’m buida el cervell i llanço sense pensar. Qualsevol dolor o preocupació desapareix. 

És un joc curiós. No es tracta de tirar totes les bitlles, sinó de tirar-ne cinc i deixar-ne una dreta.

Tirar-les totes em sembla fàcil, en canvi, així és més difícil. Hi ha moltes varietats de joc. El document més antic sobre les bitlles catalanes és de l’any 1300. Algú em va dir que jugar a això era com estudiar una llengua morta, però per mi és genial. Em va semblar pintoresc quan ho vaig descobrir.

¿Com el va descobrir?

El 2002 acabava d’arribar de l’Argentina i passejava amb la meva família pel passeig de Mar de Calella, on acabàvem d’instal·lar-nos. Em va cridar l’atenció un home que portava un cartell de promoció de les bitlles, vam provar de tirar i les vaig tombar totes. Els equips són de cinc i amb els meus quatre fills vam acabar formant un equip.

¿Havia jugat a una cosa semblant abans?

No. A l’Argentina es juga a les botxes, que és com la petanca però més gran, però jo no hi havia jugat mai.

Des que el va descobrir no ha deixat de practicar.

Al cap d’una setmana de començar a jugar vaig anar a un torneig i el meu equip va guanyar. Es van quedar sorpresos perquè vaig aconseguir 86 punts sobre 90.

¡Bona punteria!¡

¡Em van premiar amb una gallina viva i una ampolla de vi! El 2009 vam venir a viure a Barcelona i vaig entrar al primer equip del Siuranenc d’Horta. El primer dia que vaig jugar vam fer el rècord de l’equip.

Gràcies a les bitlles ha de conèixer gent a tot el país.

Gràcies a això i als bolets, sí. Una de les coses que més m’agrada d’aquí és la forma que tenen de celebrar les coses. La primera vegada que vaig veure com tallaven el carrer per fer un dinar de germanor vaig flipar.

¿Per què?

He viscut gran part de la meva vida a l’Argentina sota la dictadura i allà les celebracions consistien en desfilades i actes marcials. Per exemple, quan els nens entraven cada dia a l’escola cantaven ‘La Aurora’ i hissaven la bandera, però només els que tenien més bones notes.

Vaja, molt poc pedagògic.

És horrorós. Quan hi havia una festa primer parlava l’alcalde, després la directora de l’escola i, finalment, el capellà. En canvi, aquí cada família porta menjar i es posa música. Quan acabem un torneig i fem una arrossada popular i un cremat, soc feliç.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Per què va marxar d’Argentina?

No va ser per qüestions econòmiques, perquè jo sempre me les he apanyat, sinó perquè no hi havia ni educació ni justícia ni futur per als meus fills. Em sentia molt d’allà, però no ho he trobat a faltar mai ni he volgut tornar. Vaig cremar les naus. Vaig sentir que l’Argentina era una mare que no cuidava els fills i per mi la pàtria és on els meus fills estiguin bé.