Cinta Tort: "M'insultaven per portar ulleres, per ser grassa, per tenir pèls..."

A la casa familiar de poble que Cinta Tort Cartró ‘Zinteta’ (Torrelles de Llobregat, 1995) s’ha arreglat com a estudi, hi pengen quadres que pintava des que tenia 12 anys. Ara, gràcies a una foto que va penjar fa un any i mig a Instagram, el seu treball s’ha difós pel món.

¿De quina foto parlem?

Era un cul amb les estries pintades de colors. Des de feia temps compartia el que pintava en les xarxes socials i acostumaven a tenir entre 2.000 i 4.000 ‘likes’, però aquesta va arribar als 100.000.

¿Què va passar després?

Em va escriure una periodista de Nova York per fer-me un article. A partir de llavors el meu correu es va saturar i em vaig convertir en la noia que acoloreix les estries i la noia que elimina el tabú de la menstruació.

¿Com es converteix el cos en la seva tela?

Pel que he viscut. He estat molts anys mantenint una mala relació amb el meu cos. Als 14 vaig tenir problemes amb el menjar que vaig anar arrossegant. Portava malament tota aquesta pressió estètica. M’insultaven per portar ulleres, per ser grassa en segons quines èpoques, per tenir pèls perquè havia decidit no depilar-me... Tota aquesta violència me la quedava dins. Des de fora no es veia res.

¿Quan va dir que ja n’hi havia prou?

El feminisme i la universitat em van ajudar molt a aprendre de mi i de la societat. Fa dos anys estava estudiant Magisteri a Madrid i un dia que tornava a casa amb mil coses al cap vaig començar a pintar-me.  Em vaig deixar portar; no tenia res pensat.

¿Què es va pintar?

Les estries. En aquell moment em vaig adonar que toquem molt poc el nostre cos. I no només l’estava mirant, m’hi estava fixant, estava prenent consciència. Aquest estiu he anat amb tops curts i abans anava sempre tapada perquè no se’m veiés res. El meu projecte artístic és la meva millor teràpia.

Perquè normalitza el que s’oculta.

Des que vaig penjar aquella imatge, la gent va començar a pintar-se les estries; algunes persones fins i tot se les van tatuar i me n’enviaven les fotos. Parlar de com vivim el cos, com el sentim i com el cuidem és una necessitat col·lectiva. El meu objectiu és visibilitzar cossos i identitats invisibles, i per això pinto cossos de dones grasses, trans, que tenen una malaltia no comuna... Et venen un cos normatiu, però és important abraçar totes les realitats.

Acaba de fer un taller al Prat amb dones que han passat per un càncer de mama.

També van venir dones que no han passat per un càncer, però que estan interessades en com canviar la mirada cap al seu cos i treballar les cures i la part emocional a través de la pintura. Quan pintes un cos, estàs creant una connexió amb algú, construïu alguna cosa juntes i es creen vincles afectius molt potents que mouen moltes emocions. És una col·lectivitat on hi ha una responsabilitat afectiva.

¿Pinta cossos d’homes?

No, no m’interessa. Ser home cis [quan la identitat sexual coincideix amb el sexe assignat] hetero és el màxim privilegi i mai ha tingut problemes de visibilització.

També treballa sobre la menstruació. Un altre tema tabú fins fa poc.

Al principi ho feia per eliminar el tabú i el “¡quin fàstic!”, però el projecte ha evolucionat per crear consciència del cicle, que no és només el dia que sagnes, sinó compartir com vivim totes les seves fases. Per això amb altres artistes hem publicat una agenda menstrual.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Tenir 100.000 seguidores a Instagram dona per viure?

Alguns poden pensar que vius de sobres, però, no. Jo ho combino treballant en l’àmbit del lleure educatiu i amb prou feines sobrevisc. M’han ofert publicitat d’una empresa tecnològica, però no ho he acceptat perquè no encaixa amb els meus principis.