Quim Fuster: "Hi ha qui corre. Jo prefereixo fer el boig al teatre"

Quim Fuster Gallardo (Barcelona, 1963) s’enfronta amb passió al seu públic des de dos fronts ben diferents, però amb alguns trets en comú. Des del taulell de les dues carnisseries-xarcuteries que té i també sobre l’escenari del teatre d’El Cercle de Gràcia. És comerciant  i actor de teatre amateur, però també director, tècnic, escenògraf i també autor d’una obra. I ha fet els primers passos en el cine.

¿Comerciant i actor?

La botiga em permet una certa creativitat, com el teatre, i això m’agrada. Tot i que és una creativitat lògica, coherent, com per exemple pensar un determinat tipus nou d’hamburguesa. I també, quan atens el públic, de vegades has de fer una mica de teatre perquè potser tu no tens el dia o és el client el que no està bé. Tot i que jo prefereixo la creativitat del teatre perquè és més boja, més lliure.

I tot va començar...

La culpa va ser d’un professor de literatura que a batxillerat ens feia llegir obres de teatre a classe. Un dia em va demanar que en muntés una, perquè a més teníem un bon teatre a l’escola, els Salesians de Sarrià. Tenia uns 15 anys i ja no he parat.

Ara segueix a El Cercle de Gràcia.

Allà fem de tot. Calculo que he participat en unes 40 obres. Som una gran família que assagem unes 10 hores a la setmana i triguem uns sis mesos a preparar cada obra. De vegades som 40 persones en un mateix muntatge, com a 'Miss Saigon’ que estrenarem a finals d’any.en

¿Com aconsegueix compaginar les seves jornades a dues botigues amb els assajos?

És que el teatre és la meva gimnàstica mental. Hi ha gent que quan acaba de treballar se’n va a córrer. Jo prefereixo anar a fer el boig, ser una altra persona. El teatre, a més, em permet treure les coses que porto a dins. És com una sessió de psiquiatria. M’estiro al divan i no he de pagar.

Si els seus companys són com vostè, els assajos han d’acabar en teràpia de grup.

És que quan arribes allà, durant els assajos, la gent se sent més lliure. No està encotillada com a la feina. Hi ha coses que no explicaries mai en una oficina, però les expliques allà, les comparteixes amb els altres actors.

M’està temptant. ¿Puc apuntar-me a El Cercle? ¿Quins requisits demanen?

Moltíssima gent vol fer teatre. Hi ha 'overbooking'. Hem de triar primer entre els que estan allà de tota la vida. A tots els candidats els demanem ganes, serietat i, sobretot, compromís. No pots fallar.

Expliqui’m un gran moment a l’escenari.

Quan diuen ‘Apaguin els mòbils’ i es produeix el silenci.

Molts no fan cas.

Perquè sempre hi ha algú que es pensa que el té apagat o en silenci fins que sona. Aquesta és una actitud que ens desconcentra i enfada. De vegades, intentem improvisar i introduir l’incident en el context de l’obra.

Vostè també ha tastat el cine.

He fet d’extra a quatre pel·lícules. Un dels films va ser 'Barcelona', amb Mira Sorvino, el 1994. Un altre, 'Clara Campoamor, amb una mica més de paper. I aquest últim va ser gràcies a una clienta, Míriam Porté, productora, que vaig reconèixer a la televisió en uns premis Goya. L’hi vaig dir a la botiga i ens vam posar a parlar de cine.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

I la relació fructifica.

Com que vaig veure que la productora de Míriam estava especialitzada en un cine que explica històries de dones anònimes però importants, li vaig demanar que fes una pel·lícula sobre la maternitat d’Elna, on s’ajudava embarassades refugiades al sud de França. I així va néixer 'La llum d’Elna', que va guanyar aquest any el Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió.