Conrado Xalabarder: «La clau no és escoltar la banda sonora; la clau és veure-la»

El fort de Conrado Xalabarder és la música de cine; les bandes sonores. Ho va descobrir veient ‘The Elephant Man’ quan era adolescent. Periodista, divulgador i autor de diversos llibres sobre el tema, a MundoBSO porta prop de dues dècades abocant la seva erudició en forma de comentaris –o crítiques– que fa poc van sumar 25.000, una notable xifra que suposa haver-la convertit en la base de dades més gran del món a internet.

–¿Què va descobrir veient aquesta pel·lícula?

–Vaig descobrir que la música en el cine no hi és per fer bonic, sinó per explicar una història. És un relat paral·lel i complementari. És el segon guió de la pel·lícula.

–¿I per què amb aquesta pel·lícula en particular?

–Bé, no sé, diguem que hi va haver un moment d’aparició mariana. En aquesta pel·lícula hi ha molt poca música, però està molt centrada en el que ha d’estar centrada. Amb ella em vaig adonar que la clau no és escoltar la banda sonora. La clau és veure-la.

–¿Es pot veure una banda sonora?

–Es pot. La música és un element visual. Quan la música va d’una banda i el guió per de l'altra, sempre guanya la música.

–¿Què vol dir?

–Doncs que si per exemple el guió intenta construir el personatge d’un bon pare, un bon marit, una bona persona, i si a aquest personatge li posen música de psicòpata, llavors la gent pensarà que és un psicòpata.

–M’imagino que no tots els compositors treballen igual.

–Hi ha dos tipus de compositor: el que posa música a una pel·lícula i el que fa cine amb ella. El segon és un cineasta. Com Morricone, com Williams, com Iglesias. N’hi ha moltíssims. Hi ha bandes sonores que donen lliçons de cine. De fet, les millors bandes sonores són les que donen lliçons de cine.

–Doni’m exemples.

–N’hi ha molts. Moltíssims. Les d’Ennio Morricone a ‘La missió’ o ‘Fins que li va arribar l'hora’. ‘Vertigen’, ‘Psicosi’, ‘Tauró’, ‘El Padrí’...

–De la manera com vostè l’entén, ¿disfruta la banda sonora de bona salut en el cine actual?

–El problema que hi ha en el dia d’avui amb la música de cine és el problema que afligeix tot el cine, i és que està molt industrialitzat. Es busca més que sigui comercial que artístic. Però naturalment es continuen fent bones bandes sonores.

–¿Quin era el seu objectiu al crear el web? ¿Què hi sigués tot?

-¡És clar! Quan va aparèixer internet jo vaig dir: cal ser allà. Des del primer dia vaig voler que fos la base de dades més gran del món, però la veritat és que no m’esperava la repercussió que ha tingut. Tinc moltes visites de tot el món hispà i dels Estats Units.

–25.000 comentaris són molts comentaris. ¿Quants en redacta a la setmana?

–Entre 40 i 50. Ara mateix tinc unes 7.000 bandes sonores en llista d’espera. Però miri, l’objectiu de ser el web amb el major nombre de bandes sonores comentades ja està complert. Ara prefereixo veure-la com una àgora, un lloc d’intercanvi de coneixement.

–Tinc entès que les seves crítiques... o comentaris... Que els al·ludits no sempre se'ls prenen bé.

–Bé, és que avui dia cotitza a la borsa l’adulació, no el sentit crític. Triomfes si ets adulador i no qüestiones res. Llavors, sí, tinc casos de compositors que em tenien molta estima pública i un bon dia després d’un comentari em retiraven la salutació. Difícilment trobarà crítiques negatives de bandes sonores espanyoles. ¿Què passa? ¿Que totes són bones?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Pot una mala pel·lícula tenir una bona banda sonora?

–Per descomptat. Una vegada li vaig preguntar a Morricone per què treballava en pel·lícules eròtico lèsbiques i em va dir que en aquesta classe de pel·lícules la música no li importava a ningú i podia fer el que volia. M’he trobat tresors de la música de cine en pel·lícules horribles.