Cristina Mateo: «Com a àrbitra, ja no sento insults masclistes»

Una dada que parla per si mateixa: segons el Comitè Tècnic d’Àrbitres de la Federació Catalana de Futbol, dels 1.970 àrbitres federats aquesta temporada, 1.880 són homes i només 90 són dones. Cristina Mateo (Mataró, 1995) n’és una. Va deixar el futbol per dedicar-se a l’arbitratge i, després de quatre temporades, ha ascendit com a àrbitra assistent a Primera Divisió nacional, la màxima categoria femenina a nivell estatal, on hi ha sis àrbitres catalanes.

–¿Per què àrbitra?

–Quan tenia 17 anys i jugava a futbol al Sant Vicenç de Montalt, van venir del comitè a fer-nos una xerrada. Em va interessar i vaig decidir fer un curs intensiu que organitzava la federació per fomentar l’arbitratge femení. Ara ja fa sis anys que arbitro.

–¿Es va plantejar quan va començar les dificultats de l’arbitratge?

–Potser no era tan conscient del que implica: no només és anar al partit, sinó que t’has d’entrenar, anar a classes de reglament i estudiar per als exàmens.

–¿En quina categoria xiula?

–En categoria femenina, aquesta temporada he ascendit a Primera Divisió nacional, la màxima categoria a Espanya, on soc assistent. És la primera vegada en la història que es fa una lliga femenina arbitrada íntegrament per dones: 20 àrbitres i 20 assistents. En categoria masculina, xiulo fins a Tercera Divisió catalana.

–En general, ¿quina és la seva experiència?

–Crec que arbitrar és una de les millors decisions que he pres: en cada partit aprenc alguna cosa. No només m’ha aportat coses a nivell professional, també personalment: m’ha ajudat a ser més oberta amb la gent, a estar més segura de mi mateixa o a ser més compromesa.

–¿Amb quines dificultats s’ha trobat? 

–El que és més complicat és arbitrar sola, sobretot per veure els fora de joc: quan tens assistents te’n despreocupes una mica més perquè ells s’ocupen de les bandes. Pel que fa als comentaris des de la grada... intento abstreure’m de tot.

–¿Alguna vegada ha tingut problemes?

–Res d’important. Al principi, potser perquè era menys habitual veure una noia arbitrant, sí que em trobava amb insults masclistes de la mena «ves-te’n a fregar els plats» o «nena, ves-te’n a la cuina», però ara ja no sento aquests insults als camps.

–Em sorprèn. Es parla molt que la violència segueix latent. 

–Tant la violència verbal com física per desgràcia segueixen existint, però la gent es va conscienciant: jo ja no em trobo amb aquests comportaments. Sembla que la figura de l’àrbitre s’està protegint més: fa dues temporades, la federació catalana va llançar la campanya Prou violència al futbol i va ser bastant efectiva.

–¿Es pot viure de l’arbitratge?

–No. Arbitrar ajuda econòmicament, però per sobreviure no dona: s’ha de compaginar amb una feina. És similar al que els passa a les futbolistes professionals: encara que estan en la màxima categoria, han de compaginar el futbol amb una feina.

–¿Ha percebut bretxa salarial?

–Homes i dones cobrem el mateix per xiular partits de la mateixa categoria. La diferència és que en les categories femenines es paga menys que en les mateixes categories masculines: nosaltres, a Primera nacional femenina, tenim el sou d’un àrbitre de Segona B masculina.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Per què només hi ha 90 àrbitres federades?

–El futbol sempre s’ha associat als homes i hi ha desconeixement: moltes noies no es plantegen que puguin arribar a ser bones àrbitres i tenir reconeixement. Tot i així, el comitè català, amb sis col·legiades, és el que més àrbitres aporta de tot Espanya a la categoria nacional.