Heura Marçal: «M'agrada més ser exploradora que guerrera»

De tots els vincles entre dones, el d’una mare sola i una filla única és dels més potents i, si resulta que la mare té una personalitat intensa i mor prematurament, llavors trobar-se a una mateixa és tota una aventura. Heura Marçal (Barcelona, 1980) és la filla de la gran poeta catalana Maria-Mercè Marçal, que va morir el 5 de juliol de 1998. Gairebé 20 anys després, els seus versos segueixen estampant-se als murs de la ciutat: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel».

–¿Té gravada alguna imatge especial amb la seva mare?

–Tantes… Un moment molt bonic era el trajecte diari que fèiem en un 4-L blau des de casa fins a l’escola Orlandai [a la foto]. Parlàvem, cantàvem i allà vaig aprendre a pronunciar el so ll. També ens veig regant les plantes i escrivint-nos cartes que deixàvem en una bústia de cartró. 

–En la seva primera foto de nadó està en braços de la seva mare i envoltada de dones. 

–Vaig créixer en un context feminista i matriarcal. La mare va voler tenir-me a casa, envoltada de totes les persones que per a ella eren importants. És molt representatiu del seu tarannà. Li agradava molt compartir la seva vida privada amb la gent que l’envoltava. 

–També l’exposava en la seva poesia. ¿Això la incomodava? 

–No. Per un costat, després de la seva mort, el fet de tenir la seva obra en què expressava les seves vivències m’ha servit per continuar mantenint-hi un diàleg. I mentre va viure, el fet que fos tan públic em va estalviar haver de donar explicacions.

–Comparteixen una certa semblança física. ¿També el caràcter?

–Som diferents. Ella era molt guerrera i sempre que hi havia una porta tancada volia obrir-la. Jo m’identificava molt amb ella i també vaig ser guerrera, però ara prefereixo només lluitar per les coses i no contra les coses. És una diferència subtil… M’agrada més ser exploradora que guerrera.

–Dir-se Heura la feia especial des d'un principi.

–D’especials ho som tots. Ella em va explicar que em va posar Heura perquè al quedar-se embarassada va sentir com si una heura creixés al seu ventre. L’heura és una planta forta, que té estratègies per buscar la llum com sigui. És un símbol molt ric... potser em va influir a l’hora d’estudiar biologia i especialitzar-me en genètica vegetal.

–Creia que era filòloga, pel contacte amb la llengua que va tenir des de petita.

–Em vaig adonar que treballar en un laboratori no era el que m’anava, vaig acabar filologia francesa i soc correctora i traductora. La llengua també em va arribar a través de  la meva àvia, que em va encomanar l’afició al teatre. Durant una època vaig tenir pànic escènic, suposo que arran de la inseguretat per la mort de la meva mare, però ho vaig superar i estic en una companyia d’aficionats.

–El 2007, Fina Birulés i vostè van crear la Fundació Maria-Mercè-Marçal.

–Vam sentir la responsabilitat de continuar la seva tasca. Volíem arrencar la fundació i després delegar en les persones expertes en la seva obra, però al final tot retorna sempre cap a nosaltres.

–La seva mare va ser una pionera.

–Va ser molt pionera a ser mare sola i en la reivindicació de l’amor lèsbic. Que una escriptora tan important declarés l’amor lèsbic en els seus poemes no havia passat mai en la literatura catalana. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Vostè també ha tocat el tema.

–Amb unes amigues vam coordinar I visqueren felices, un recull de contes escrits per dones amb personatges lèsbics i final feliç. Volíem canviar l’imaginari de les relacions lèsbiques, que en el cine i les novel·les sempre són molt torturades.