Guillermo Fernández: "El meu pare em va dir: 'Hem d'apagar els teus ulls'"

Per a Guillermo Fernández (Barcelona, 1989), les cares de la gent sempre seran les que va veure per última vegada amb 7 anys. Encara recorda paisatges i carrers, però no acostuma a imaginar el com perquè seria «surrealista» conjecturar permanentment. Tot i no veure’m, diu que ha percebut la meva estatura al saludar-nos, just abans d’asseure’ns en una taula del bar de l’ONCE a Barcelona, on conversem, entre altres, sobre com va arribar fins al preparatori dels Jocs Paralímpics de Londres 2012.

-Era molt petit. Tenia un any i mig. A aquella edat em van detectar retinoblastoma bilateral, que és càncer als ulls. Primer em van extirpar el dret: si no, el càncer es podia estendre. Una mica més tard, als 7 anys, l’esquerre.

-Quina experiència per a una criatura. Va ser dur, però sabia que d’un moment a l’altre m’arribaria la ceguesa total. Des d’a­leshores vaig aprendre a relativitzar molt les coses. El meu pare em va fer un dibuix i m’ho va explicar de manera molt gràfica: «Hem d’apagar els teus ulls perquè el càncer no es mogui al cap». Ara porto pròtesi.

-¿Recorda alguna cosa de quan hi veia? ¡Sí, sí, sí, sí!  Recordo colors, paisatges, carrers, cares… encara que aquelles persones ja deuen haver canviat molt. Sempre dic que, entre cometes, els 7 anys són l’edat idònia per quedar-se cec: has tingut l’experiència de veure i encara tens molt de marge per adaptar-te.

-Mai ho havia pensat així. És clar: pensa que un invident de naixement ni tan sols té noció de què és el color blau, només sap que el mar és d’aquest color però no com és realment. Jo tinc la sort que sí.

-Després va entrar a l'ONCE. Exactament. Em van ensenyar autonomia personal, mobilitat amb bastó i a llegir i escriure en braille. Em va costar guanyar fluïdesa perquè havia après a llegir en tinta i vaig haver de canviar el sistema.

-També va començar a fer esport. A més que et dona un plus en les relacions socials, l’esport et permet entrenar una sèrie d’habilitats, com la percepció auditiva o l’orientació en l’espai, que després pots posar en pràctica en la vida diària.

-¿Quina és la seva trajectòria? Vaig provar de tot fins que em vaig centrar en el goalball. Vaig començar al planter de l’ONCE i vaig fitxar després pel Barcelona, que estava a primera. El 2007, la selecció espanyola va començar a convocar-me per a amistosos.

-¿Va arribar a disputar alguna competició? Sí, el Mundial IBSA de Turquia 2011, que va ser una competició preparatòria per poder anar als Jocs Paralímpics de Londres 2012. No ho vam aconseguir i no em van tornar a avisar, però va ser inoblidable.

-Parlem de la inclusió. ¿Creu que s'està fent bé? Per a mi ha sigut un model molt positiu perquè em va permetre tornar a la meva educació ordinària després que l’ONCE em formés. Abans era més tancat: les persones amb discapacitat visual es quedaven totes tancades a l’ONCE com si fossin estranys.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Què canviaria? Intentaria conscienciar els empresaris que no hi perdran res contractant persones amb discapacitat. També milloraria l’accessibilitat en els tràmits de l’Administració o als carrers, però ja et dic que, en general, estic content, sobretot després de parlar amb gent d’altres països que està molt pitjor.

-L'última: ¿a què li agradaria dedicar-se? Ara estic estudiant Periodisme amb especialització en Dret i encara no m’ho plantejo seriosament, però m’agrada molt la ràdio, encara que no puc obviar que la discapacitat visual és un hàndicap.