Alejandro Viladrich: «El meu avi va mirar de rescatar l'home profund»

Aquesta és la història d’un avi i un net que no van arribar a conèixer-se en persona, però que comparteixen vocació artística, identitat i valors. Miquel Viladrich (Torrelameu, 1887 - Buenos Aires, 1956) va ser un artista català l’exitosa carrera del qual –va pintar el retaule Barcelona, cap i casal de Catalunya que llueix a l’Ajuntament– va ser tallada de soca-rel per la guerra i l’exili. Alejandro Viladrich reivindica la seva figura en una conversa per videoconferència des de l’Argentina.

–¿Des d’on parla?

–Vivim a General Madariaga, al sud de la província de Buenos Aires, en el que vostès anomenarien una masia. Aquí tenim el nostre taller d’art Silvia Goltzman i jo, a més d’un espai museístic amb obra del meu avi Miquel Viladrich, la meva àvia Ana Morera i el meu pare, Wifredo Viladrich. 

–Vostè no va arribar a conèixer el seu avi.

–Va morir un any abans de néixer jo, però sempre ha estat molt present. La meva mare va conèixer el meu pare mentre treballava per a Don Miquel  passant les seves memòries. A més a més, com a fill d’exiliat vaig tenir la necessitat de reconstruir la meva història i he viatjat molt a Catalunya per fer-hi exposicions.

–¿Qui va ser Miquel Viladrich?

–Va ser un pintor que estimava la terra, se sentia pagès i pintava amb sentit social. El meu avi va intentar sempre rescatar l’home profund integrat a la terra, als tipus populars. Aquesta relació amb el territori segueix convivint amb nosaltres.

–El seu avi va néixer a Torrelameu, un petit poble de la comarca de la Noguera.

–Hi va néixer, tot i que la família era d’Almatret [Segrià]. Em sembla molt fort que el dia que la meva mare i jo vam visitar Torrelameu coincidíssim, sense saber-ho, amb la inauguració d’una plaça amb el seu nom.

–Va néixer a pagès però va ser molt viatger.

–Va viatjar per Espanya, Europa, el Marroc i Amèrica pintant personatges populars i durant anys va residir en un castell a Fraga. Un joveníssim Dalí va escriure al seu diari que l’obra de Viladrich era «meravellosa» i el 1926 la Hispanic Society of America de Nova York va comprar gairebé tota la seva obra.

–La guerra i l’exili li van truncar la carrera.

–Va ser una persona d’esquerres que es va comprometre des de la cultura, no des de la violència, perquè ell era un pacifista. El 1939 va fugir a França amb la família i va estar un temps a París. Diego Rivera, amb qui va compartir taller, va dir que Viladrich renaixeria, però el fet que s’instal·lés en una Argentina inestable i que el franquisme s’allargués tant ho van impedir.

–¿Alguna vegada es deixa de ser exiliat?

–Com a fill, diria que no. És un tall amb la teva identitat, amb el teu lloc i amb la teva gent i això ho segueixen mamant els fills. Igual que l’exili segueix present, també ho està l’artista compromès amb l’època.

–El seu pare va continuar amb aquest rol.

–Als 21 anys va esculpir la figura d’un home nu encadenat i la va titular El poble espanyol. Va guanyar el primer premi al Saló Nacional de Buenos Aires però volien que canviés el títol i la va retirar. La tinc al taller, al costat del retrat del meu pare amb barretina que va pintar el meu avi [vegeu foto]. 

–¿Vostè també va heretar aquests valors?

–Crec humilment que hi ha una continuïtat en certa actitud de vida. Soc membre de la comissió de drets humans i el nostre Taller del Sol forma part del que aquí anomenem col·lectius culturals, que tenen molta activitat social.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿A la seva obra queden empremtes de l’avi?

–Aparentment no, però ell va pintar i va dignificar els pobles originaris de l’Amèrica hispana i en el meu treball també li dono bastant lloc al mestissatge i al folklorisme, que té a veure amb la nostra identitat. Amb tot el que està passant, aquesta mirada cap a l’ésser humà vinculat a la terra em sembla molt necessària.