Kawthar Liouich i Habiba el Khoukh: "Demanem perdó tot i no tenir culpa de res"

La imatge dels transeünts abraçant espontàniament les ploroses Habiba el Khoukh i Kawtar Liouich, aquella escena que va oferir la manifestació de dilluns de la comunitat musulmana al centre de Barcelona, traspua tanta expressivitat que en les últimes hores han sigut font d’atenció de mitjans locals i estrangers. Una cosa han passat a simbolitzar aquestes noies: potser la derrota –encara que només fos momentània– del recel. Kawthar (a l’esquerra a la foto) té 21 anys, viu a  l’Hospitalet i estudia per ser hostessa de vol; Habiba en té 19 i és auxiliar d’infermeria, i el 17-A era a l’Hospital Vall d’Hebron atenent víctimes. Aquesta és la seva història. La història d’aquelles abraçades. La de la seva ràbia, la de la seva tristesa.

–Vostès són musulmanes catalanes. ¿Com es van sentir el dia de l’atemptat?

–El primer que vam sentir va ser molt de dolor per tot el que havia passat, pels morts, pels ferits, com tothom. Però també vam sentir molta ràbia, perquè aquesta gent taca el nostre nom. Diuen que actuen en nom de l’islam, però l’islam no és això. No ens representen, ells no són l’islam.

–Si un és musulmà, ¿se sent obligat a donar explicacions?

–Desgraciadament sí, però s’ha de fer. Demanem perdó encara que no tinguem la culpa de res. Vam voler ser presents a la manifestació, primer, per deixar anar la ràbia que portàvem a dins, però també per això, perquè s’ha de desfer el malentès que té la gent amb l’islam. Creiem que simplement amb l’actitud pots ensenyar com és de veritat l’islam.

–La comunitat musulmana local està fent un esforç per evitar l’estigma.

–És clar. Aquest és el nostre país. És aquí on hem crescut, on hem estudiat, on tenim la nostra feina i on segurament ens casarem i tindrem els nostres fills. La nostra primera casa és Barcelona, Catalunya, Espanya. El Marroc per a nosaltres és el lloc on anem de vacances, a veure la família.

–Ja han aparegut pintades en alguna mesquita…

–«Putos moros assassins», van escriure en una. Això afecta molt, molt. És horrible. Que la teva germana de 12 anys et pregunti: «¿Per què ens diuen això?», és horrible.

–És clar. Parlem del dia de la manifestació, si els sembla.

–Miri, la veritat és que hi vam anar d’amagat, perquè les nostres mares tenien por i no volien que hi anéssim. Però quan vam tornar, cada una a casa seva, havien vist per televisió el que havia passat i estaven plorant d’orgull. Per elles, havíem sortit al carrer i ens havíem enfrontat al que passava i havíem fet una cosa bona. Va ser molt emocionant.

–Parlem d’això que van fer, d’aquell moment. El moment de les abraçades.

–Bé, érem allà, enmig de la gent, i de sobte diuen que s’ha de començar a caminar, dirigir-nos cap a la Rambla. I al començar a caminar veus tota aquella gent que t’està mirant… i que no ens donaven l’esquena, que eren allà, amb nosaltres, no ho sé, amb ganes de comprendre. I ens vam enfonsar. Primer una, després l’altra. Ens vam enfonsar. Era la ràbia, la frustració… Era un desfogament. Dèiem tot el que ens passava pel cap, sense pensar.

–Que no les jutgessin, deien. ¿Què els deia la gent quan les abraçava?

–Deien: «Estem amb vosaltres», i «No us sentiu culpables», i «No heu de demanar perdó». Recordem molt una dona pèl-roja que va dir que jo podria haver sigut la seva filla. Com m’hauria agradat quedar-me abraçant aquella dona. Com m’agradaria tornar-la a veure. Com ens agradaria tornar a veure tots aquells que ens van abraçar.

–Les han entrevistat fins i tot a la televisió francesa. ¿Com se senten?

–Molt orgulloses del que vam fer. Sortir, donar la cara, fins i tot donar els nostres noms. Però no tenim por. L’endemà vam veure coses a la premsa diferents del que llegim sempre. És una petita victòria.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Sembla que hi ha molt per fer, ¿no?

–Ens hem d’unir, musulmans i no musulmans, perquè se sàpiga el que és de veritat la religió musulmana, que no és ni millor ni pitjor que qualsevol altra. No s’ha de jutjar sense saber. Tenim dret a la nostra religió. I que ens respectin.