Anar al contingut

«Li demanava que em pagués amb abelles, no amb diners»

Carme Escales

Sense terres, però amb moltes ganes de viure al camp i d'alguna cosa vinculada al món i l'economia rural, Xavier Branchat (Reus, 1978) va veure en l'apicultura un camí per fer realitat el seu somni. Va buscar un mestre, un savi pagès amb ruscos, que va establir en ell les bases del que l'ha convertit en un expert. I junts, mestre i alumne, ara elaboren cerveses artesanals, alguna amb mel, amb la mel que produeixen les abelles de Branchat, nòmades a la recerca constant de flors.

-¿Què va veure en les abelles per viure'n?

-Vaig valorar que els productes de les abelles es conserven molt bé, i que l'apicultor pot fer tot el cicle: produir la mel, envasar-la i emmagatzemar-la, i vendre-la. Això amb la vinya, per exemple, no passa. Si en una setmana no has venut el raïm, es fa malbé. I l'apicultura em permetia viure al camp i del camp, sense necessitat de tenir terres.

-¿Com va localitzar el seu bon mestre?

-Quan vaig decidir aprendre apicultura, i sabent que la seva formació específica és deficitària al nostre país, vaig aprofitar una sortida amb el GEPEC de Reus, a prop del Gaià, per preguntar per algun bon apicultor. I em van parlar molt bé d'un tal Arturo.

-¿El va anar a conèixer?

-Encara no. Vaig perdre el seu telèfon. Però, al cap d'un temps, em vaig apuntar a un curs d'agent dinamitzador del medi natural per a més grans de 25 anys. Jo en tenia 22, i només vaig poder-hi anar d'oient. Quan van arribar les pràctiques, jo no podia anar on els alumnes inscrits, i la professora, que sabia que jo volia ser o pastor o apicultor, em va dir que tenia un amic amb qui n'aprendria molt. S'havia fet, ell mateix -fa 30 anys-, la primera casa de bioconstrucció a Tarragona. Es diu Arturo, em va dir.

-¿Com vivia l'Arturo en aquella casa?

-Era com un somni per a mi. Tenia cabretes, gallines, hort, arbres fruiters... i abelles. Allà vaig fer les meves pràctiques. Quan se n'anava uns dies amb la seva família, em demanava que m'hi quedés per cuidar els animals. Després em volia pagar, i jo li demanava: «Paga'm amb abelles, no amb diners». L'Arturo va ser el primer amic que vaig tenir d'una generació que no era la meva. I fins avui. Fa

10 anys que fem cervesa junts a Montferri

[www.lesclandestines.net], vam ser la quarta o cinquena cerveseria legal a Catalunya.

-¿Què va aprendre del mestre apicultor?

-Tot. Arturo va ser el primer apicultor d'Espanya que va fer coses amb pròpolis. Ell va posar els meus fonaments d'una apicultura que és molt més que produir mel. Per això ara tinc un ampli ventall d'activitats al voltant de les abelles: organitzo tallers per a famílies amb nens o per a qui vulgui saber d'apicultura; treballo amb pròpolis, mel, pol·len, cera; polinitzo arbres fruiters; trec nius en xemeneies o teulades.

-I reparteix els ruscos segons la flor.

-Sí, en grups de 40, en porto a Cambrils o Alcanar, on hi ha tarongers; farigola, a Prades; alzina al Montsec, i a l'estiu a prats de la Cerdanya, amb flors diverses.

-Porti'ns de viatge, així, ràpid, sobre el curiós món de les abelles.

-És un matriarcat. A cada rusc hi pot haver 60.000 individus. Si a un ou l'alimenten només amb gelea reial, en sortirà una reina. Quan n'hi ha moltes en un rusc, la reina vella s'emporta abelles a viure en un altre lloc. Els apicultors les separem abans que això passi. Els mascles van per lliure i, una vegada copulen, es moren. Elles no necessiten abellots inútils.

-¿Vostè té una mel preferida?

-A casa en tinc de sis o set tipus, i no totes meves. De líquides, per al iogurt, de cristal·lines, per matar l'àcid del sofregit de tomàquet o en torrades. Això també ho comento en els tallers [www.anticbalnearirocallaura.com] i en mercats. El segon i quart dissabtes del mes estic al matí al costat de les xemeneies del Poble-sec.