Anar al contingut

DEBAT SOBRE LA GESTIÓ DE L'ESPAI PÚBLIC

Terrasses: entre els clients i els veïns

La convivència entre les terrasses i els ciutadans que hi viuen a prop requereix un difícil equilibri entre el compliment de la normativa, civisme, paciència i bona voluntat

INMA SANTOS HERRERA / MÍRIAM GARCÉS

Terrasses: entre els clients i els veïns

¿Qui pot resistir-se als encants d'una terrassa? Unes canyes a l'aire lliure amb amics o amb família, després d'un dia d'estrès laboral, unes tapetes a l'ombra del para-sol o a la fresca de la nit...  Una terrassa és desconnexió, oci, diversió i vida al carrer. De dia, però també de nit, fet que genera un dels grans debats a la Barcelona d'avui: com gestionar la convivència entre les terrasses i els veïns que hi viuen a prop. És una variant d'un dels debats (a vegades conversa, a vegades discussió) que vertebra Barcelona: com compartir l'espai públic.

Vicente Pena

PROPIETARIA D'UNA LLETERIA

Les terrasses no son només per a turistes, hi ha moltes que són de barri en què s'asseu la gent de barri a parlar, esmorzar, prendre cafè....

“Les terrasses són el principal sosteniment avui de qualsevol negoci d'hostaleria. Genera clientela, recursos, ambient. A l'estiu és un 100% de benefici, a l'hivern, un 50%”, afirma Paco Sánchez, de 50 anys i propietari del Xapacó (Consell de Cent, 411). La seva terrassa --tres taules amb quatre cadires i un para-sol cada una, davant el seu local i separades de la vorera-- s'ajusta a la ordenança i a la filosofia del seu propietari: “La terrassa hauria de ser la mínima expressió per contribuir a reduir l'efecte d'invasió de la vorera. Qui vulgui més comoditats, que passi al saló”. Però no tot és tan senzill, sobretot per la incertesa que viu el sector de la hostaleria respecte a l'ordenança de terrasses i les seves possibles modificacions a curt termini. Així, els restauradors es divideixen entre els que han decidit complir l'ordenança tal com està o miren d'esquivar-la (la incompleixen). I els ciutadans solen adorar les terrasses… sempre que no estiguin als baixos del seu edifici.

“L'Ajuntament és massa dur. No és just prendre-li la seva manera de subsistència a una persona que intenta complir la normativa”. Vicenta Pena no és propietària de terrassa, té 46 anys, un menys que l'antiga lleteria que regenta i que va heretar de la seva mare, però és veïna porta amb porta i, sobretot, clienta del Bar Saioa (Gran Via cantonada Entença) i una fan incondicional de la seva terrassa. “A l'hivern hi toca un solet fantàstic i a l'estiu s'hi està fresquet. Aquí hi ve sobretot gent del barri: uns hi van sempre a esmorzar, altres s'hi troben per casualitat i acaben fent tertúlia i altres acabem allà en família o amb amics disfrutant de les braves, les croquetes, els batuts...”. Per això, quan l'estiu passat la normativa va amenaçar l'existència d'aquesta terrassa, es va implicar per salvar-la amb altres veïns. Ho van aconseguir. El Saioa va mantenir la seva terrassa encara que pel camí va perdre taules (va passar de 10 a 6) i també un treballador.

Stefania Grassi

RELACIONS PÚBLIQUES

“Patim massa soroll, abans i després del tancament fins a les 00.30 hores, en el millor dels casos. A més, no són rigorosos amb els horaris, així que les molèsties s'allarguen amb freqüència” 

Hi ha terrasses i terrasses. No és el mateix una d'un barri qualsevol que les que hi ha en una de les denominades 30 zones singulars de la ciutat. Com tampoc és el mateix anar de terrasses que tenir-ne una sota la finestra. “Els bars diuen que no volen perdre llocs de treball, però els veïns també treballem i necessitem descansar”. Així ho resumeix Stefania Grassi, que viu amb la seva parella en un pis les finestres del qual donen a una de les tantes terrasses de la Rambla del Poblenou. Entre setmana, assegura, resulta impossible dormir abans de les 00.30 hores, en el millor dels casos. “Massa soroll abans i després del tancament, amb el qual a més no són rigorosos”, sosté Stefania, mare d'un nadó de dues setmanes.

 “El soroll i les molèsties són responsabilitat directa de l'empresari, que ha d'actuar com a mediador entre el client i els veïns per solucionar el conflicte”, sosté Paco. Aquesta actitud no sempre es compleix. “Enric Granados s'ha convertit en un carrer només dedicat a l'oci, una espècie de Lloret”, denuncia Josep Maria Alcoberro, jurista de 52 anys, veí d'Enric Granados i fundador, amb la seva dona, de l'associació veïnal SOS Enric Granados. El Josep Maria explica que al seu carrer el comerç de proximitat va desaparèixer per donar pas a bars i restaurants que van ocupar la via pública. Van sentir que una “invasió” els va expulsar, fet que confia que solucioni l'Ordenació Especial de Terrasses que s'ha acordat recentment per al seu carrer (“només es permetran 25 taules en cada tram de carrer”).

Paco Sánchez

PROPIETARIO DEL BAR XAPACÓ

“Els problemes d'incivisme i convivència a la terrassa són responsabilitat de l'empresari, que ha de conscienciar, gestionar la terrassa, seleccionar la clientela i mediar entre aquesta i el veïnat” 

Les mateixa sensació d'expulsió té Jordi Piqué, desocupat de 47 anys, veí de Blasco de Garay amb Blai, al Poblesec, encara que en el seu cas incorpora un argument recurrent en el debat sobre el espai públic a Barcelona: el turisme. “Blai s'ha convertit en un espai de consum i diversió sense fi per a veïns d'altres barris, i sobretot per a turistes”, es lamenta. Jordi és dels que creuen que la proliferació de terrasses fa que la ciutat perdi la seva essència i idiosincràsia. En canvi, hi ha barcelonins que les defensen pel contrari: “Aporten vida i alegria, són punt de reunió i converteixen el carrer en un lloc de pas, i per això fan més visibles als negocis pròxims”, defensa Vicenta.

Jordi Piqué 

DESOCUPAT

 “El meu carrer s'ha convertit en un espai de consum i diversió sense fi per a veïns d'altres barris, i sobretot per a turistes” 

 “Les terrasses són com la llumeta de la ciutat, punts de vigilància. Hi ha barris en què si no fos per un bar obert amb bona il·luminació o una terrassa seria impossible passejar sense sentir certa por o inseguretat”, argumenta María Dolores López, de 60 anys, propietària d'una cafeteria, el Cafè d’Annunzio, a la plaça de Vicenç Martorell des de fa 14 anys. Sí, té una terrassa petita i acollidora, però la seva defensa de les terrasses es basa en assumptes més culturals que econòmics: les considera part de la idiosincràsia d'aquesta ciutat oberta i comunicativa a la qual va arribar des d'Almeria amb només 8 anys. María Dolores concep les terrasses com petites àgores, punts de trobada on “els ciutadans comparteixen històries, comenten els diaris, fan les seves tertúlies... Són necessàries per fomentar la comunicació, per relacionar-se”. 

En aquesta línia, Paco recorda que en la majoria de barris hi ha terrasses que tenen com a principals parroquians els veïns. “No tothom té un saló menjador de 50 metres, i en aquests casos, tenir un bar amb una terrassa on pots asseure't a la fresca amb amics i família s'agraeix”. Perquè els veïns també són clients i els clients també poden ser veïns.


Si vols opinar sobre aquest tema, pots fer-ho a Entre Tots