El Cruïlla salva el tancament amb una feminista Alanis Morissette

Hauran d’esperar a actuar un altre dia Germans Gutiérrez, Maika Makovski, Roko Banana i Filipin Yes, artistes caiguts del cartell per força major, mentre que Love of Lesbian va veure com s’endarreria la seva actuació a les dues de la matinada, i Kaiser Chiefs, a dos quarts de cinc. Sí que es va salvar per la campana Pau Vallvé, que a dos de deu va donar la benvinguda a l’incipient públic amb les extravertides cançons d’Agorafília i repesques d’alguns temes oportuns: "I veient com està el món i el clima col·lapsant", va cantar l’intèrpret a Llevar-nos cada matí.

Acompanyat amb inventiva per Jordi Casadesús i Turre, Vallvé va agrair al festival el seu llarg suport. "Des que tocàvem allà a la carpa i no venia ningú". En paral·lel, un altre dels escenaris acollia el rock encomanat d’electrònica, sísmic i enfadat amb el món, de León Benavente, amb Abraham Boba al capdavant, bon pupil del Nick Cave més catàrtic, i aquelles cançons que carreguen contra el consumisme, el liberalisme, la hiperconnectivitat i un seguit d’altres delícies contemporànies.

Alanis Morissette va reaparèixer carregada, sobretot, amb el cançoner del seu tercer àlbum, Jagged little pill (1996), del qual ha arribat a vendre 33 milions d’exemplars. Al seu dia, aquest disc va representar l’absorció, per part del mainstream, d’un rock d’inspiració alternativa, si bé va ser tant o més destacable la seva sintonia amb una tercera onada feminista que ella va portar de l’underground a l’MTV.

Notícies relacionades

Festival segur

Freida McFadden ven un llibre cada 40 segons a Espanya

També hi havia Right through you, un dard contra els executius discogràfics ("No em vas prendre seriosament/ Em vas tractar com una nena/ i em vas clavar una llarga mirada al cul"), una de les primeres cançons de sonar al Cruïlla. A la pantalla, missatges acusatoris: "18 països permeten als homes que prohibeixin treballar a les dones". Una gran multitud al Fòrum (s’esperava el ple, 25.000 persones), en contrast amb la llunyana punxada del seu debut barceloní, a la sala Zeleste, el 1996 (només uns mesos abans que esclatés el fenomen de Jagged little pill).

Una Morissette en forma vocal, que va bufar l’harmònica en un altre clàssic, Hand in my pocket, va desplegar una sonoritat rock valent-se del seu fornit quartet i va canviar la guitarra elèctrica per l’acústica en Head over feet. Concert de guió expeditiu, sense pauses, de camí cap al gran hit, la irada You oughta know, manifest a favor del dret a la ràbia i el retret, i l’espiritual Thank you, per marcar un clímax del festival en un dels dies de resolució més endimoniada de la història del Cruïlla.