L'hora dels polítics (¡ai!)

Es reuneixen deu ciutadans repartits entre el sí i el no per parlar de les eleccions que han dividit Catalunya gairebé en un 50% entre els partidaris de la independència i els que s'hi oposen o no la creuen prioritària i la conversa resultant -després d'una campanya i d'uns resultats tan polaritzats- és un compendi de grisos i subtileses, en què hi ha poc espai per a adhesions indestructibles i molta incertesa. Potser és, com es va dir durant la conversa,  perquè són ciutadans i no polítics, o potser és perquè la transcendència del moment es tan gran que costa abordar-lo amb opinions marmòries.

Sigui com sigui, una idea s'erigeix sobre les altres en aquesta taula, formada per alguns dels ciutadans que van participar en els debats organitzats per EL PERIÓDICO durant la campanya: és l'hora de la política i, per tant, dels polítics i aquest (¡ai!) és l'únic terreny on es dóna un genuí consens: la confiança en els polítics -els d'aquí i els d'allà, els de sempre i els que es diuen nous- està, per dir-ho de forma suau, sota mínims. I el seu corol·lari: és urgent el diàleg, però costa visualitzar un escenari en què els que no han parlat entre ells fins ahir ho facin a partir de demà (o sigui, després de les generals de desembre). Dues mostres: «Veig impossible el diàleg perquè la classe política no està a l'altura», afirma Òscar Serret, empresari; «El diàleg és impossible amb el PP per un costat i amb l'extremisme que està instal·lat en part a Junts pel Sí i a la CUP. La societat catalana ho reclama, però no només la que es manifesta cada

11-S, sinó l'altra, i això el PP és incapaç de veure-ho», opina Javier Ruiz, metge.

PRUDÈNCIA  L'ampolla mig plena o mig buida. Hi ha qui veu motius d'optimisme després del resultat de diumenge («Davant l'immobilisme de Madrid, l'únic diàleg és el que entre tot puguem construir. Sóc optimista perquè hi ha altres alternatives: construir un  país nou sense comptar amb el Govern central», opina Ana María González, treballadora de banca jubilada), però el sentiment generalitzat és de prudència, perquè naveguem per aigües que abans no havien sigut solcades («És un gran moment de reflexió i responsabilitat política. No sé com s'aconseguirà una solució que satisfaci tothom, sense que hi hagi conflictes», exposa Mar Jariod, guia turística) i perquè el resultat electoral deixa una situació «enquistada, almenys a curt termini», en paraules de Daniel Sererols, empresari, que afegeix: «No és clar ni qui serà el president de la Generalitat. No veig solucions a curt termini ni diàleg».

DESEMBRE  S'imposa, doncs, esperar al resultat de les eleccions generals de desembre. Gairebé amb fatalitat, els ciutadans assumeixen que amb una cita amb les urnes tan pròxima, la possibilitat que es pugui fer una mica de política de debò és inexistent. En això, la taula es divideix en dos, com l'electorat català, entre els que confien que segons qui guanyi encara és possible reconduir la situació («No podem esperar res d'un partit com el PP, que s'ensorra, que lluita per la seva supervivència... La meva esperança és que passi alguna cosa al desembre, el PSOE s'ha despertat tard, però s'ha despertat...», suggereix Pablo Manuel Castro) i entre els que ja no esperen res de Madrid i defensen que és el moment de començar el camí. El diagnòstic

-i aquesta és una constant en les trobades mantingudes amb ciutadans durant la campanya i en els centenars de cartes, articles i comentaris que hem rebut a Entre Tots- és el mateix: les coses no poden seguir així i és urgent un canvi. Una clau de la transversalitat de l'independentisme ha sigut convèncer molts dels afectats per la crisi que en la independència està la solució.

Ara bé, molts, la meitat de l'electorat segons es va veure diumenge, o no ho veuen així o no consideren que la prioritat sigui la independència. És el cas, per exemple, de Jordi Fernández, un dels aturats del grup, que explica com la guarderia a la qual van les seves nétes ha acomiadat treballadors entre altres motius perquè «la Generalitat i la Diputació li deuen 90.000 euros». «I en canvi -afegeix Jordi, indignat-,

si vas al DOG pots llegir que al desembre van donar a fundacions vinculades a partits polítics 447.000 euros». I és que aquestes eleccions van ser imperfectament plebiscitàries (ningú a aquestes altures pot negar-ho sense donar-se cops de cap amb la realitat), però irremeiablement qualsevol conversa entre ciutadans sobre política acaba derivant cap a la política que de veritat importa: l'educació, la sanitat, els serveis socials, l'ocupació... Es comença parlant del 27-S i s'acaba xerrant sobre la bombolla immobiliària, els desnonaments i on radica l'autèntica sobirania, en els estats o en la troica. ¿Res a veure? Al contrari: tot hi té a veure: «La classe política està deixant Catalunya com un desert. ¿Què farem a partir d'ara? ¿Perdre 18 mesos més?», prossegueix la seva moció a la totalitat Jordi Fernández. «És el començament, amb moltíssima feina i la participació de tots, d'un canvi. Ja no hi ha marxa enrere», sosté Ana María González.

EL PRINCIPI DEL CAMÍ Que és el principi i no el final del procés, siqui quin sigui i es desitgi el que cada un desitgi, és una idea sobre la qual també hi ha acord. Com ho és, encara que amb matisos, que fins ara «Catalunya ha donat una lliçó de civisme al món» (Javier Ruiz) i que aquest civisme s'ha de preservar com sigui: «Valoro molt aquest civisme, sobretot perquè quan t'informes als mitjans o sents com parlen els polítics t'adones que no reflecteixen el que passa al carrer», diu Antonia Gómez, parada. No opina el mateix Matías Mingo, jubilat. Segons la seva opinió avui ja hi ha famílies separades per culpa d'un procés impulsat per uns polítics que no són mereixedors de confiança.

I així, de nou, sorgeix en la conversa l'enorme desconfiança en els polítics. «Els canvis no vindran mai de la classe política, sinó de la societat, i encara estem lluny d'això», apunta David Fernández, bomber. És a dir, de ciutadans que en plena polarització són capaços de discutir i votar amb civisme. Un bé a preservar.

Vegeu el vídeo d'aquest

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

reportatge amb el mòbil

o a e-periodico.cat