‘Generació m’avorreixo’: ¿què fer quan les agendes de ministre dels nens es buiden de cop a l’estiu?

Aquests són només alguns exemples elegits entre els molts –molt similars– recollits aquest juliol al cap de poques setmanes de l’inici de les llargues vacances escolars al fer una crida en uns quants grups de WhatsApp de mares i pares amb nens d’entre 5 i 15 anys. La pregunta que segueix és pràcticament sempre la mateixa: ¿Què passa amb els nens d’avui dia, que sembla que «ja no saben avorrir-se»?

Roger Ballescà, coordinador del Comitè d’Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, no dubta al respondre a la pregunta: al néixer, un nadó és idèntic ara que fa 100 anys; el que ha canviat és la nostra manera d’exercir la paternitat. «S’assenyala els nens dient que no toleren la frustració, quan són els pares els que no toleren que els nens es frustrin», resumeix, convençut, el psicòleg infantil, que adverteix una altra diferència important: ara tenim a l’abast una sèrie de dispositius, del mòbil a la tauleta, que abans no existien i que ens faciliten un entreteniment disponible les 24 hores del dia els set dies de la setmana a qualsevol lloc.

La necessitat de «donar temps»

Segons Ballescà, el problema és que no tolerem el malestar dels fills «en general». «Quan veiem que tenen un problema, el volem solucionar i no els donem temps perquè el puguin gestionar ells mateixos. Això val per a tot: l’avorriment, la pena, la ràbia...», apunta. I és un fet objectiu que a l’estiu els nens tenen més temps lliure i que els progenitors han de dir si deixen que els nens «inventin» la seva manera de gestionar part del seu dia o busquen ells les solucions.

Passa una cosa similar amb els deures de matemàtiques. Davant una suma, podem fer-los-la nosaltres o deixar-los temps perquè trobin ells la solució. No els ho hem de resoldre tot, hem de tolerar aquest temps de transició. Després d’una estona de malestar i queixa, si no els oferim la solució nosaltres, començaran a inventar ells alguna cosa. Però els adults hem de saber tolerar aquest temps de transició», continua. És a dir, resistir als insistents «m’avorreixo» sense donar-los una pantalla (o ampliar-los el temps límit en el control parental del seu propi mòbil, als més grans) o omplir-los, els adults, l’agenda d’opcions i plans.

«Créixer de manera autònoma»

«L’avorriment és la porta d’entrada a la creativitat, si estàs avorrit, busques una cosa que et motivi; és una gran oportunitat per créixer de manera autònoma. No podem resoldre tots els problemes dels nostres fills. L’avorriment no deixa de ser un petit problema, una incomoditat que han de resoldre ells sols», diu.

Sobre aquest tema reflexionen diverses mares. Perquè en la maternitat, com en tantes altres coses, una cosa és la teoria i una altra la pràctica, tot i que en aquesta ocasió les conclusions són molt semblants. A la Marta, barcelonina de 45 anys, mare de dos nens d’11 i 13 anys i professora d’institut, el ‘m’avorreixo’ és un tema que li preocupa molt «per la seva intensitat i freqüència». «És una cosa que també existia en la nostra generació, però abans no esperàvem dels nostres pares que ens entretinguessin», assenyala la dona, que veu aquí una diferència clara amb els nens d’ara. «M’avorreixo, en realitat, significa ‘mama, entretén-me», opina la docent. «Els nens entenen la diversió com un dret quan no ho és; veuen que estar entretinguts és un dret perquè en el seu món tota l’estona han d’estar passant coses, hi ha d’haver un estímul constant, i, si no n’hi ha, és com que els falta alguna cosa», reflexiona.

Notícies relacionades

L’home atropellat per un tren a Bellpuig (Lleida) fugia de l’incendi del prostíbul

"L’esport em va fer deixar de menjar. Després, em va ajudar"

Des de Madrid, l’Ana, mare d’una adolescent de 14 anys que «mai ha sabut entretenir-se sola», té una mirada molt similar. Recorda que això que fan altres nens, com posar-se sols a jugar amb els legos o a pintar, la seva filla mai ho ha fet. Des de petita necessitava algú que jugués amb ella i, quan ningú no ho podia fer, «el ‘m’avorreixo’ era horrorós», rememora. «D’amargar-se, d’insistir que no sabia què fer...», continua el seu relat l’Ana, que apunta que ara que és més gran «continua igual, el que passa és que no ho expressa tant».

L’Ana atribueix el problema a dues coses, que coincideixen amb el que han detectat tant Ballescà com la Marta. D’una banda, que des de molt petita sempre han jugat amb ella. «O el seu pare o jo deixàvem el que estiguéssim fent a casa per asseure’ns a terra a jugar amb ella», reconeix. De l’altra, hi ha el fet de «tenir sempre l’agenda plena de plans». «Diàriament, durant el curs, no els dona temps a avorrir-se, i els caps de setmana ara anem a l’aniversari de no sé qui, ara anem a aquesta activitat a la biblioteca, després al museu..., i quan arriba un cap de setmana en què no hi ha cap pla és un constant «m’avorreixo, amb una cara fins als peus».