No en nom seu

Ehab Salah, palestí procedent de Gaza, cambrer en un bar de Gràcia, de 27 anys d'edat, va dir: «A totes les cases hi ha un televisor, ¿oi? I som gent del segle XXI, el normal és veure les notícies, informar-te del que passa al món. I un dia veus a la tele una persona vestida completament de negre que li talla el cap a una altra persona vestida de taronja, i et dius: 'això no és normal'. Jo em pregunto per què, per què passa una cosa així, per què aquella persona li talla el cap a l'altra. I després altres persones que conec, que no són musulmanes, em pregunten a mi per què passa una cosa així. Jo llavors els explico que això no és l'islam...». «Et poses a la defensiva», el va interrompre Fatiha al-Mouali, marroquina de Tànger de 41 anys, veïna de Montornès del Vallès, tècnica d'acollida de l'Ajuntament de Granollers. «Sí -va respondre Ehab, que fa quatre anys que viu a Barcelona-, sí, jo sóc normal, els dic, jo sóc com tu, jo sóc normal».

Ehab i Fatiha, cada un amb una biografia i uns orígens molt diferents, coincideixen en el fet que són dos musulmans del gairebé mig milió que actualment resideixen a Catalunya, segons xifres facilitades per la Unitat de Comunitats Islàmiques de Catalunya. Tots dos van acceptar la invitació efectuada per EL PERIÓDICO d'asseure's en una taula i parlar sobre l'Estat Islàmic (EI), el moviment fonamentalista que ha aconseguit el control d'àmplies zones de Síria i de l'Iraq, on ha imposat un regne del terror -segrestos, assassinats, violacions, execucions- que amenaça d'estendre per tot el Pròxim Orient.

CALDO DE CULTIU  També van participar en la conversa sobre l'EI -les seves raons, els seus mètodes, la seva relació amb l'islam, les conseqüències que tenen les seves accions en la vida quotidiana de musulmans a Occident com ells- dues dones més: Huma Jamshed, 48 anys, pakistanesa, de Karachi, doctora en Químiques i presidenta de l'Associació Cultural Educativa i Social Operativa de Dones Pakistaneses (Acesop), i Mozdalifa Elkheir, de 42 anys, nascuda a Al-Obeid (Sudan), llicenciada en Psicologia a punt de doctorar-se.

Molts arguments, idees i històries van sorgir en la conversa, tot i que per sobre de tot hi va haver dos consensos (l'EI no és l'islam, no representa l'islam i no es pot parlar de l'EI sense tenir en compte les circumstàncies polítiques i econòmiques en què sorgeix), un lament (a causa de l'EI, i abans Al-Qaida, per culpa dels prejudicis i la ignorància cultural, els musulmans es troben, segons la seva experiència, permanentment «a la defensiva», sobretot els que viuen a Occident); i un avís: la fatal atracció que l'EI exerceix sobre molts joves musulmans nascuts i educats a Occident fa imperatiu un esforç en educació, formació, integració i ocupació entre els col·lectius d'immigrants, durament castigats per la crisi, per evitar la creació d'un caldo de cultiu que converteixi milers de joves en víctimes fàcils de la «manipulació» de moviments radicals com l'EI.

«BOJOS FANÀTICS»  Els consensos: «Es diuen musulmans, però el que són és terroristes. Arruïnen el país on són, la religió i els valors. Juguen amb la fe de la gent, són bojos, fanàtics i terroristes, pitjor que els talibans, que ja és dir», va afirmar Huma. «L'EI no és un grup religiós, és un grup polític que assegura que parla en nom de l'islam, però no és cert -va denunciar Mozdalifa-. El 2011, quan va començar la guerra civil a Síria, ningú en parlava. Quan matava civils àrabs, quan destruïa pobles sencers, ningú en parlava. Ara tothom assegura que està en contra seu, però fa poc temps alguns dels països àrabs que ara mateix estan amb els Estats Units els armaven i els finançaven, els donaven suport directe i indirecte perquè lluitaven contra el president Baixar al-Assad. Mataven civils, igual que passa ara, però a ningú semblava importar-li». Més cauta, Fatiha va apuntar cap al que ella anomena els «interrogants»: «qui són, qui hi ha al seu darrere, com han aconseguit les armes, els diners. És estrany que d'un dia per l'altre sorgeixi un grup tan gran».

POBRESA  «Com que sóc musulmà -va dir Ehab triant amb cura les paraules- no estic a favor de l'EI ni dels seus mètodes. Són grups molt tancats, malalts i fanàtics. Ara bé, a Síria i l'Iraq han sorgit perquè hi ha hagut guerra i s'ha generat un buit de poder que ells han aprofitat. I qui ha portat la guerra allà han estat els Estats Units». I va afegir una altra causa que explica el seu creixement i la rapidesa amb què capta adeptes: «Si jo no treballo, si no tinc res per menjar, si no tinc res, la meva única sortida és ficar-me en qualsevol cosa que em doni menjar, que m'ajudi a sobreviure. Això fa l'EI, canvia la mentalitat de la gent, sobretot dels joves, mira com ens tracta el Govern, no tenim drets, no tenim res...»

I no només els joves que viuen al Pròxim Orient: els experts alerten que l'EI exerceix una atracció irresistible en molts joves musulmans educats a Occident. Parlant «com a mare» però també per l'experiència que li dóna la seva feina com a tècnica d'acollida, Fatiha va alertar de la situació creada: «Els senyals són aquí per a qui vulgui veure'ls: ¿què podem esperar d'un 80% de fills d'immigrants sense estudis? ¿I sense feina? Assenyalats perquè són immigrants, perquè són musulmans, sense esperances, constitueixen un caldo de cultiu que és enormement fàcil de manipular».

Les tres dones, com a mares (els fills de Huma tenen 22 i 21 anys; els de Mozdalifa, 11 i 9; els de Fatiha, 14, 13 i 11 anys), van descriure la pressió que reben els fills dels musulmans a Occident. D'entrada, la situació socioeconòmica: «Els emigrants se situen a l'escala més baixa de la societat europea -va afirmar Mozdalifa-.

Són les persones que més pateixen l'atur i el fracàs escolar.  Les estadístiques diuen que a Europa hi ha més fills de la segona generació a la presó que no pas a la universitat».

VIDA MODERNA  A continuació, l'entorn: «Patim rumors, clixés, estereotips, no som ciutadans en igualtat de condicions, hi ha desconeixement de la religió, desconeixement cultural», va afirmar Huma, i tot seguit va afegir: «Als nostres fills els amics a l'escola, a la televisió, al carrer els diuen que els musulmans són terroristes, fanàtics i extremistes, i molts s'ho creuen, malgrat que, com és el meu cas, han estat educats al mateix temps segons els ritus islàmics i dins d'una vida moderna de qualitat».

I el tercer nivell de pressió, en paraules de Fatiha: «Els fills que hem educat aquí no tenen accés directe a la cultura musulmana. El que saben de l'islam és la poca cosa que els transmeten els pares i el que veuen als mitjans de comunicació social. Si la família és gent sense formació, és del tot previsible què els diran; les mesquites, ja sabem com funcionen. ¿Com seran aquests fills d'aquí 10 o 15 anys? Ja ho veiem als països europeus on la immigració va arribar abans; molts d'ells se n'han anat a l'Iraq i Síria a combatre a les files de l'EI».

Notícies relacionades

«Els musulmans a Occident ens posem molt a la defensiva»

¿Quant viuen els gats?

El resultat el va resumir Mozdalifa en una paraula: «confusió».

«Els nens creixen en la confusió, entre el que veuen a la televisió, el que els diuen a l'escola, el que els expliquen els seus amics, el molt o poc que aprenen a casa... Així és enormement fàcil manipular-los. Salvant totes les distàncies, és com el que passa als països àrabs:  és molt fàcil convèncer un analfabet que la religió arreglarà els seus problemes». «No em vull imaginar el meu fill d'aquí 10 o 15 anys a la televisió dient 'mare, estic defensant l'islam no sé on'», va explicar Fatiha. I se li van humitejar els ulls només de pensar-ho.