Editorial
La necessària estabilitat dels partits
ERC, malgrat la seva situació interna, no es pot desentendre sense més ni més de la formació del Govern
La pregunta més aviat seria en què i cap on muta la societat catalana
El presidente catalán y candidato de ERC a la reelección, Pere Aragonès (2d), el presidente de Esquerra Republicana, Oriol Junqueras (d), y la delegada del Gobierno en Lleida, Marta Vilalta (2i) en un mitin de Esquerra Republicana en Lleida. /
Quan els partits polítics entren en crisi, una cosa que sol passar a l’aconseguir resultats electorals adversos, la seva situació interna pot contaminar tot l’espectre polític i dificultar les aliances i els consensos que reclama la governabilitat d’un país. Aquesta veritat és particularment certa quan parlem d’organitzacions amb una llarga història i que han tingut un paper rellevant en el Govern, com és el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya. Esquerra ha entrat en un inevitable període de reordenació de les seves polítiques i del seu equip dirigent com a conseqüència del retrocés electoral que va patir el 12 de maig. Un procés que culminarà a finals de novembre amb la celebració d’un congrés, i que ha començat amb un clima de confrontació preocupant. Fins i tot la data del congrés ha sigut el resultat d’un tens debat entre els dos pesos pesants del partit, Oriol Junqueras i la secretària general del partit, Marta Rovira, que ha imposat en primera instància el seu punt de vista des de Ginebra. De moment, l’únic acord, anunciat la nit del 12M pel president Pere Aragonès, ha sigut el de desentendre’s de la formació del nou Govern de la Generalitat. Una posició difícil d’entendre, i de sostenir en el temps, tenint en compte que es tracta del partit que governava i que va ser Aragonès qui va anticipar aquestes eleccions.
Els principals dirigents d’ERC han adoptat decisions que s’han de respectar. Aragonès va ser el primer a anunciar que s’apartava de la primera línia política. En un país poc donat a les dimissions, el gest l’honra. Marta Rovira tampoc seguirà a la secretaria general, una altra decisió respectable, sobretot quan ha verbalitzat les seves raons: la necessitat de renovar els lideratges del partit. Incloent també, s’entén, el del president del partit. Sense donar-se per al·ludit, Oriol Junqueras ha adoptat una actitud diferent, tan legítima com la dels que fan un pas al costat. Dimitirà després de les eleccions europees del 9 de juny, però optarà a la reelecció com a president en el congrés del novembre.
Esquerra Republicana s’enfronta, doncs, a uns mesos tan interessants com difícils en què els afiliats hauran de discutir i votar propostes programàtiques i elegir president, secretari general i executiva. Mentrestant, el partit s’haurà d’embrancar en la negociació per a la Mesa del Parlament (abans del 10 de juny) i per a la formació del nou Govern de la Generalitat, de la qual no pot simplement desentendre’s. Tot això, a més de participar en les eleccions europees del 9 de juny, en les quals es presenta en coalició amb Bildu i el BNG. Una agenda complexa per a un partit colpejat pels resultats del 12M, frustrat per no haver pogut o sabut capitalitzar la seva presència al capdavant de la Generalitat i irritat amb el PSOE per considerar que Pedro Sánchez ha donat més corda de la necessària a Carles Puigdemont. Aquesta no és la primera crisi a què s’enfronta un partit com ERC, gairebé centenari. En alguns casos les ha resolt de manera traumàtica, i ha quedat marginat de la vida política. En d’altres ha sabut fer-ho de manera més consensuada, escoltant els nous aires que bufaven en la societat catalana.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
