«Els musulmans a Occident ens posem molt a la defensiva»

«Des de fa 14 anys que visc aquí i pràcticament mai he vist cap programa a la televisió sobre nosaltres, els musulmans, o sobre els nostres països que sigui positiu. No es parla mai bé de res, no es visibilitzen mai exemples positius de la comunitat musulmana. Sempre que apareixen els nostres països, cultura i religió són exemples negatius». En el debat organitzat per EL PERIÓDICO amb quatre ciutadans musulmans residents a Catalunya, aquestes paraules de Fatiha al-Muali van ser rebudes entre assentiments.

En aquesta línia, l'Estat Islàmic (EI) és una altra pedra a la muralla del que els assistents consideren un mur d'estereotips. «Estem a la defensiva», va afirmar Mozdalifa, i la resta s'hi van mostrar d'acord. «Per aquest motiu -va desenvolupar la idea Huma- estem preocupats, i traballem amb el nostre entorn per explicar als companys de feina, als veïns, que l'islam és una religió d'harmonia, que som iguals que qualsevol altra persona, sigui cristiana, sigui de la religió que sigui. En aquest sentit és molt important la tasca per combatre  els rumors que estan portant a terme molts ajuntaments catalans. I nosaltres hi hem de posar de la nostra banda: esforçar-nos per integrar-nos, adoptar la cultura que ens rep i mantenir al mateix temps la nostra, aprendre l'idioma, treballar contra rumors i estereotips».

PAU  Aquest és un argument molt habitual i estès d'un extrem a l'altre del món islàmic: que l'islam és una religió de pau -«Islam procedeix de la paraula salam, que vol dir pau en àrab», va recordar Ehab-, que els fonamentalistes com l'Estat Islàmic s'apropien sense dret de la religió, que la lectura que fan de l'Alcorà és esbiaixada. Fatiha va vincular el fonamentalisme a l'analfabetisme: «Grups com l'Estat Islàmic no representen l'islam, representen només la seva pròpia manera de pensar i d'actuar. Adopten l'islam per legitimar la seva existència, per captar l'interès de joves que viuen en la desesperació i que en realitat desconeixen la seva pròpia religió. Tenim molts joves d'aspecte musulmà que en realitat desconeixen l'islam. De fet, molts no poden llegir l'Alcorà. Posem l'exemple del Marroc: en un país en el qual el 60% de la població no sap llegir ni escriure, ¿com han d'entendre l'Alcorà i les seves ensenyances? Si tu no tens accés al que explica el text, necessites una altra persona que et digui el que hi ha escrit. Si aquesta persona et vol manipular, ho té més fàcil».

PETROLI, GAS  Per tant, es va argumentar a la taula, l'Estat Islàmic no és un assumpte religiós, sinó un problema polític en el qual tenen tant pes les qüestions internes de cada país com les ingerències externes, en el qual es barregen el control pels recursos naturals (petroli, gas) i la fractura entre sunnites i xiïtes explotades per aquells països, com l'Aràbia Saudita i l'Iran, que volen ser potències regionals. És un exemple més del dilema polític en el qual estan instal·lats els països àrabs i musulmans des de fa dècades: o els governen dictadors moltes vegades aliats d'Occident o manen moviments islamistes de tot l'espectre polític, des dels Germans Musulmans fins als talibans. Ehab ho té bastant clar: «No s'ha de barrejar religió amb el Govern». Fatiha, no tant. «El problema de l'Iraq i Síria no és que es barregi religió i política; és un problema polític. En la història hi ha molts exemples de massacres en nom d'ideologies sense cap mena de vinculació religiosa».

Huma va opinar que el Govern d'un país ha de ser «representatiu del que vol la majoria. Si la majoria vol un Govern laic, ha de ser un país laic; si la majoria el vol religiós, ha de ser un país religiós». I Mozdalifa va recordar que la democràcia és alguna cosa més que votar per saber què pensa la majoria: «Abans de votar, la gent té dret a la informació, a l'educació, a la sanitat per saber distingir el que li convé i el que no li convé. Abans que res, educació, sanitat, informació, llibertat. Després, vés a votar i escull».

«Els àrabs --va raonar Ehab-- diem que volem la democràcia però en realitat no la volem, no estem preparats per tenir-la. El Govern ha de ser una mica fort per controlar el país». «El que passa al món àrab --va afirmar Fatiha-- és que a alguns de dins i a alguns de fora no els interessa la democràcia, la democràcia hi és entre cometes, depenent dels interessos de les potències internacionals». I seguint el fil de la conversa sobre democràcia i la doble vara de mesurar occidental es van citar, és clar, els exemples d'Algèria, de Hamàs als territoris palestins ocupats, de l'enderrocament de Mohammad Morsi a Egipte. El sentiment de la taula anava en la línia del que va escriure una vegada el prestigiós periodista britànic Robert Fisk: a ulls d'Occident, els àrabs tenen la mania de votar sempre el que no toca. Quan ho poden fer, és clar.

Notícies relacionades

No en nom seu

¿Quant viuen els gats?

EL CAOS  En aquest sentit, les atrocitats de l'Estat Islàmic -igual que el que ha passat amb Morsi o amb el caos que encara avui és Líbia- tenen una altra conseqüència: «Molta gent que no té garantits els drets bàsics renuncia a sortir al carrer a protestar perquè té por que les manifestacions acabin destruint el país com Síria o Líbia. Aquest és un altre missatge que envia l'Estat Islàmic», va afirmar Fatiha, que va afegir: «Tu pots sortir al carrer per una bona causa, però aquesta causa pot acabar en mans d'altres grups amb altres interessos que acabin destruint el país. Com a marroquina jo no estic disposada a destruir el Marroc per molt que no tingui garantits drets bàsics com l'educació o la sanitat. Prefereixo la pau que té la gent ara, que pot sortir a passejar, a comprar, encara que sàpiga que la riquesa del país està en mans del 5% de persones. Prefereixo això abans que Líbia o Síria».

Perquè Síria és ara, en paraules de Mozdalifa, «el caos i l'horror». I la sudanesa rubrica el debat: «El terrorisme no té ni religió ni raça, és pur terror. Abans era Al-Qaida, ara és l'Estat Islàmic, demà serà una altra cosa si no canvia res. Als països àrabs i musulmans hi ha petroli, però també desigualtat i pobresa i no es respecten els drets humans». Un caldo de cultiu. Una qüestió, per tant, política.