Yolanda Díaz: de nena del PCE a líder de la nova esquerra

Als quatre anys, a Yolanda Díaz (Fene, 1971) li agafava el dit Santiago Carrillo, llegendari líder del Partit Comunista, una anècdota que revela l’educació sentimental d’una nena marcada per l’activisme del seu pare, Suso Díaz, sindicalista de Comissions Obreres empresonat durant el franquisme. Les batalles pels drets dels treballadors i la tradició obrera de Ferrol determinen la història de la que el 23 de juliol serà candidata a la presidència del Govern central per Sumar, la plataforma que ha impulsat per refundar, de nou, l’esquerra a l’esquerra del PSOE.

La seva arribada als focus madrilenys com a ministra de Treball i vicepresidenta de l’Executiu, designada perPablo Iglesias com a futura candidata del seu espai polític quan va fer un pas enrere, va atraure les mirades sobre la seva figura, però molts opinants, politòlegs i periodistes es resistien a assumir que Díaz ja havia alterat el mapa polític espanyol molts anys abans des de Galícia.

El 2012 dues persones amb orígens polítics fins aleshores irreconciliables segellaven un pacte inèdit que va sembrar la llavor d’una nova etapa política a Espanya. Es tractava de l’històric nacionalista gallec Xosé Manuel Beiras, antic líder del BNG amb el qual havia trencat per crear la seva pròpia formació, i Yolanda Díaz, llavors cap d’Esquerda Unida-Izquierda Unida. Per primera vegada, l’esquerra nacionalista i l’esquerra federalista es donaven la mà i creaven una cosa nova, aglutinant la ràbia dels perdedors amb la crisi financera causada per la caiguda de Lehman Brothers a finals del 2008 i que va obligar a retallar despesa pública, va amenaçar amb la intervenció de l’economia espanyola i va situar els homes de negre com a governants a l’ombra. Aquell invent es va dir Alternativa Galega de Esquerda i, del no-res, va aconseguir nou escons al Parlament gallec, i es va convertir en el principal enemic d’Alberto Núñez Feijóo, que havia obtingut llavors la seva segona majoria absoluta consecutiva.

En aquella campanya, Díaz es va endur a treballar un amic de Madrid que va demostrar la seva audàcia al proposar-li aparèixer al cartell electoral amb la seva filla Carmela, llavors un nadó, en braços, i el seu olfacte per detectar el potencial de la unitat de partits d’esquerra tradicionalment enemistats sota la mateixa trinxera de resistència a l’austeritat. Aquell assessor es deia Pablo Iglesias i d’AGE va agafar la idea de fundar Podem.

Molt vinculada al seu pare, criada entre polítics i pancartes, Díaz només va tenir un càrrec públic executiu abans d’arribar al Govern d’Espanya. Va ser regidor de festes i tinent d’alcalde a Ferrol en aliança amb el PSOE. Llavors liderava EU i aquesta aliança va acabar com el rosari de l’aurora al cap d’un any i mig. Aquesta és una de les paradoxes que marca la trajectòria d’aquesta advocada de professió: teixeix aliances inversemblants i finalitza aquests projectes amb més cicatrius i desavinences que abraçades. Va passar amb aquell bipartit de Ferrol, va passar amb AGE, va passar amb Galícia en Comú, va passar amb Podem… Fins i tot va trencar el seu carnet d’EU-IU. Amb Beiras ja no manté relació.

«Només es preocupa per si mateixa individualment i va ser deslleial amb projectes en els quals es va comprometre a alguna cosa i després no va complir i va seguir el camí que més li convenia a ella personalment», li retreu una antiga companya, que prefereix mantenir l’anonimat i defuig detalls per no donar munició «a la dreta i a la ultradreta». Els retrets dels seus, no obstant, han sigut recurrents quan es va posar de perfil davant els atacs patits per Irene Monteroo quan el Govern central va decidir enviar armes a Ucraïna.

Des dels seus primers passos va mostrar potencial polític, com recorda Marta Lois, presidenta de Sumar. «La vaig conèixer quan era a la Facultat de Polítiques de la Universitat de Santiago. La convidàvem a xerrades sobre lideratge, el paper de la dona en la política... debatia amb parlamentàries i ja apuntava maneres, destacava, tot i que ningú pensava que arribaria on ha arribat», rememora.

La coalició AGE va esclatar en debats interns allunyats de les preocupacions ciutadanes. Díaz, davant aquest panorama, va marxar a Madrid amb l’aliança d’aquesta esquerra alternativa gallega i Podem, prometent un grup parlamentari propi, però allà va operar gairebé com una membre més de Podem, de la mà d’Iglesias. Aquesta aliança també va esclatar fins al punt que En Marea (la seva successora) va passar de 14 escons a Galícia el 2016 a 0 el 2020. Aquestes guerres internes s’han reproduït ara amb la negociació perquè Podem s’integrés a Sumar.

Marcada per la mort de la mare i molt vinculada al pare, Díaz no va aconseguir contenir les llàgrimes quan va visitar al maig la Corunya per realitzar campanya i es va trobar amb ell, que el 2007 li hauria retret haver-se apujat el sou com a regidora de Ferrol. Cansada dels viatges constants a Ferrol per trobar-se amb la seva filla i el seu marit, l’Andrés, sempre discret, la família es va mudar a Madrid.

Notícies relacionades

Investidura, en directe: Felip VI tanca avui la ronda de consultes per proposar candidat a la presidència del Govern

El PP veu en la «descomposició» de Vox una oportunitat per reunificar la dreta

Del verb incendiari en els seus primers passos al Parlament gallec, la que va ser primera dona candidata a presidir la Xunta ha passat a aconseguir acords des del seu ministeri amb patronal i sindicats, impulsar la pujada del salari mínim o salvar centenars de milers de llocs de treball amb els ertos. «A més d’imposar l’estil Yolanda, de més diàleg i menys confrontació, a mi em sembla que el seu principal èxit és la seva capacitat de gestió i d’aconseguir una política útil per a milers de treballadors», afirma Marta Lois. «El principal canvi que li veig és que està més preparada. Abans deia el primer que se li passava pel cap i era poc rigorosa, ara no», comenta un altre excompany a la Cambra gallega.

Són ja famosos els talls de vídeo en els quals Díaz rebat els seus rivals amb una tirallonga de dades, que reparteix amb la mateixa agilitat de crupier amb què llança ‘biquiños’ (‘petons’ en gallec) a qui se li acosta. És marca de la casa la predisposició al somriure de qui ha passat de ser la nena del PCE a l’esperança de l’esquerra a l’esquerra del PSOE.