Les primeres escenes inèdites de la Superilla Eixample

Els arquitectes anomenen aquest tipus d’urbanisme ‘naked streets’, carrerson l’espai ha de ser compartit per vianants, ciclistes, motoristes, taxistes, transportistes i xòfers particulars, tot això amb una absència gairebé absoluta de senyals de circulació verticals o horitzontals que regulin la manera per aconseguir aquesta convivència. A falta que finalitzin les obres, els eixos verds de Consell de Cent, Rocafort, Borrell i Girona fa ja setmanes que són això, ‘naked streets’, fet que ha brindat ja un bon nombre d’imatges inusuals en aquests carrers abans que comencessin els treballs, i algunes fins i tot són inesperades. Nens jugant al carrer, taules utilitzades com a despatx a l’aire lliure, transportistes relaxats com mai abans...

És un bon consell entretenir-se amb la fotogaleria que ha elaborat Jordi Otix després d’un pacient ‘safari’ per la superilla. És extensa, sí, però també ho és tot el que és ressenyable si es pretén avaluar què ha passat des que aquests carrers són transitables.

Càrrega i descàrrega

Era una de les apocalipsis anunciades pels detractors dels eixos verds. Serà impossible proveir els comerços, asseguraven. Deixaran així de ser carrers comercials, afegien. També, seguint la hipèrbole, deien que els camions de bombers no hi podrien passar en cas d’incendi. Tot això queda a les hemeroteques per a futures anàlisis del present.

El pare ideològic dels ‘naked streets’, Hans Monderman, explicava que l’èxit de la seva proposta depenia d’una negociació entre totes les parts implicades perquè arribessin a la conclusió que l’espai disponible era un bé compartit, que no hi havia parcel·les d’ús exclusiu. Es carrega i descarrega a Consell de Cent, per exemple, millor que abans, tal com expliquen tres transportistes consultats a l’atzar. Abans havien de confiar en la fortuna de trobar lloc a les cantonades o, arribat el cas, parar un moment a doble fila. Ara n’hi ha prou d’entrar a poc a poc al carrer i aturar-se a un costat. Posats a buscar un ‘però’ a la càrrega i descàrrega, fonts municipals només apunten que els transportistes no haurien d’aparcar a les zones situades entre parterres, un detall per corregir.

Motos

Una de les fotos del safari d’Otix retrata l’instant en què una moto és multada per aparcar en un eix verd. Una. Cap més. En una ciutat amb un parc mòbil de 270.000 motocicletes, que la surperilla acabés convertida en un superpàrquing era una de les principals preocupacions als despatxos municipals. Els motoristes circulen pels eixos verds, a la velocitat adequada pràcticament tots, però, de bon grat o de mala gana, no aparquen. El pròxim equip de govern municipal rebrà en herència aquest encàrrec, no baixar la guàrdia.

El trànsit

No hi ha xifres encara sobre l’abans i el després de la mobilitat a la superilla, la motoritzada i la calçada. La primera és obvi que ha caigut. La segona, anar a peu, ha crescut espectacularment. A la tardor hi haurà xifres. El que hi ha, de moment, és la previsió. A eixos com Consell de Cent, projecte en mà, es considerava un èxit que passessin pel conjunt del carrer menys de 2.000 vehicles al dia. Aquesta barrera pot ser que no s’hagi superat. És aviat encara per treure conclusions. Els mateixos conductors semblen estar en ple procés d’aprenentatge. Algun maneja el volant, això sí, despistat. Pel mig de l’anònima plaça que forma l’encreuament de Girona amb Consell de Cent ha passat ja més d’un cotxe. Falta algun element de mobiliari urbà que ho impedeixi, reconeix Xavier Matilla, arquitecte en cap municipal.

Neteja/brutícia

Acusada de ser una de les ciutats més fastigoses d’Europa (tuit repetit goebbelianament aquests últims anys fins que ha semblat ser veritat), Barcelona tenia en els seus eixos verds un test majúscul. L’ús intensiu d’un espai sol ser proporcional a les escombraries que acumula. ¿Es compleix aquesta norma en aquesta ocasió? Segons l’hora del dia, una mica, però potser el contratemps més clar en aquesta matèria és l’aparent capacitat dels parterres de ser una mena d’imant dels tiquets i tovallons de les terrasses que s’emporta el vent. Tret que un nou govern municipal rectifiqui l’actual pla d’usos que impedeix l’obertura de nous establiments de restauració, el problema queda acotat sobretot als llocs on hi ha terrasses.

Cadires, bancs i taules

El juliol del 2018, Agustín Cócola, doctor en Geografia Humana, va investigar amb rigor acadèmic el que implicava viure al barri Gòtic de Barcelona, la zona zero de la gentrificació i, metafòricament, un parc temàtic al cor de la ciutat. Una part d’aquell treball de recerca va consistir a entrevistar veïns del barri. El que contaven retratava a la perfecció la magnitud del problema, però, entre totes les veus, la més commovedora va ser la d’aquella dona de 80 anys que, amb resignació, explicava que quan baixava al carrer s’asseia al banc de la parada del bus, l’únic lloc disponible per a això, simplement asseure’s.

Cinc anys més tard, cadires, bancs i, fins i tot taules, són omnipresents als eixos verds, fins al punt que alguns trams d’aquests carrers no són només llocs pels quals passejar, sinó també destinacions on passar un estona. Alguns cops s’ha comparat el nou Consell de Cent amb el High Line de Nova York, però arran de terra. No és una comparació del tot encertada. Va més enllà.

Les taules, assajades primer a la superilla de Sant Antoni, han adquirit una vida pròpia al centre de l’Eixample, amb escenes inesperades, lloc de dinar a mig matí, despatx amb ordinador portàtil minuts després, espai on compartir apunts del pròxim examen a l’institut i, en qualsevol moment, un punt on socialitzar.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

Efectes secundaris

Dels quatre eixos verds s’ha dit, tot i que no amb aquestes paraules, que han ‘favelitzat’ els carrers adjacents, o sigui que el guany ha sigut a costa de la pauperització de la vida dels veïns de, per exemple, València, Aragó, Entença, Muntaner i Aribau. En realitat, entre el 2015 i 2023, el trànsit pels carrers de l’Eixample ha caigut un 17%, una millora a la qual no són alienes cap d’aquestes vies damnificades per la superilla, les menys ‘despullades’ de la ciutat.